Quan la pluja no vol dir vida...

La previsió meteorològica confirmava les pitjors prediccions. Les notícies que ens arribaven de la Conca de Barberà i les Garrigues feien que les hores de la nit i matinada de dimarts 21 a dimecres 22 fossin estremidores i molt llargues. Les trucades de por i d’angoixa de persones que estimem així ens ho confirmaven al mateix temps que les imatges de les primeres afectacions que arribaven per mitjà de les xarxes socials. Les Garrigues, una de les comarques més castigades pel despoblament, l’abandonament de finques agrícoles, uns indicadors econòmics fràgils i afectada pel gran incendi de l’estiu originat a la Ribera d’Ebre, ara rebia de nou. De cop, l’aigua que tan necessària seria en situacions de normalitat ara castigava camps, rieres, lleres, carrers i cases particulars i pobles sencers.

L’equip de la Diputació de Lleida fèiem seguiment dels esdeveniments i dimarts a la nit vam activar una primera resposta per a l’endemà: visitar les zones afectades sobre el terreny per comprendre la magnitud de les afectacions.

Hi havia encara certa incertesa que poguéssim arribar a les zones més afectades. Circulem per vies amb un pam d’aigua, camps negats, fang i pedres a la calçada. Arbeca i Vinaixa són la primera parada. Però és a l’arribada a l’Albi quan som conscients que ens trobem a la zona zero. El que presenciem allí ens trenca l’ànima. Destrucció. Camps arrasats. Cotxes arrossegats. Portes esbotzades. Parets de cases i magatzems que no han resistit al fang i l’aigua. Els carrers estrets i construïts sobre la pedra de les cases ens ofereixen unes imatges punyents de destrucció. L’aigua ha arribat als 3 metres d’alçada.

I mirem als ulls de les persones que encara no han reaccionat davant el xoc emocional que suposa patir la invasió salvatge d’aigua, fang i destrucció a la seva llar. Ho percebem a les cares alienades davant la magnitud de la devastació. Ningú parla. Hi ha un silenci estrany només trencat pels raspalls i escombres que netegen i desenrunen de fang les cases. Les veïnes i veïns es comuniquen únicament amb la mirada. Res més. Aquesta manera de viure el dolor ens glaça el cor.

Malgrat les escenes dantesques, sabem que la reconstrucció ha començat. La vida mostrava les seves primeres escletxes en forma de voluntat abnegada de retornar a la normalitat. Algunes veïnes i veïns expliquen que no havien viscut mai abans una realitat com aquesta. Una bona notícia almenys: per sort no hem de lamentar víctimes mortals.

Les veïnes i veïns dels pobles afectats ens confirmen que en la majoria de casos no tenen assegurances que cobreixin l’abast dels danys als camps, a les cases, a les propietats i a les afectacions particulars. Per tant, haurem de fer la feina perquè no es quedin sense res.

La Diputació es reuneix d’urgència per donar resposta a la primera gran crisi a la qual ha de respondre el nou govern. Els precedents ens diuen que la resposta clàssica de les institucions passa per una especial pressa dels governants per fer-se fotos i així tapar la manca de resposta i la lentitud de la burocràcia de les decisions en aquests casos. Amb el president de la Diputació, Joan Talarn, som conscients que les decisions que prenem han de donar resposta al dolor i al silenci devastador de les cares de les persones que desenrunaven casa seva aquell mateix matí. La resposta ha d’estar a l’altura.

I, l’endemà, la Diputació de Lleida és la primera institució que posa sobre la taula uns recursos tangibles per ajudar a la reconstrucció de les zones devastades. Un milió d’euros per començar la reconstrucció de manera immediata. El ple confirma aquesta decisió per unanimitat. Un gest petit i humil però que obrirà la porta que altres institucions –posteriorment– prenguin decisions similars.

Més enllà de la cridòria, les aparences i la sobreactuació pròpies de la campanya electoral que ha començat fa unes hores, hi ha un sentit d’institucionalitat propera i servei públic que volem posar en valor perquè la seva missió implica cura dels municipis i la seva gent. De respondre amb agilitat i determinació. No hem fet res extraordinari. Només hem fet la nostra feina. Vull agrair la dedicació de les persones professionals, tècniques i directives de la Diputació, per la seva generositat i entrega en aquests dies complexos.

Permeteu-me una darrera reflexió mirant a l’horitzó. La crisi climàtica és ja una realitat i és l’amenaça més important per a la vida del planeta. L’aleatorietat, l’alteració, la impredictibilitat i la duresa de les seves conseqüències ens situa davant el mirall de la fragilitat. Tenim dues opcions: continuar responent tard, malament i a la defensiva tot posant pedaços –ara aquí, ara allà– o podem passar a l’ofensiva, ser valentes i anticipar-nos en la construcció d’una nova cultura social de vida, verda, de nous hàbits, de costums i d’usos socials, econòmics, productius i energètics. La resposta és a les nostres mans. I aquí ciutadania, institucions, actors socials i empreses estem cridades a cooperar i a construir plegats. Comencem!?