Falta d'humanitat

Avui em perdonaran, però escric aquestes línies des del sentiment, des de les entranyes. Ho faig després del ple ordinari del mes d’octubre. Hem discutit de moltes coses, però el que m’ha deixat tocada ha estat la moció dels treballadors de SADA, el gran escorxador que tancarà en els propers dies.

Per motius personals empatitzo de forma molt propera amb aquesta gent. El conec de prop: persones en la cinquantena, humils, treballadors –ni més ni menys que qualsevol treballador de la indústria, l’autònom, la infermera, la persona del servei de neteja de qualsevol edifici o escala...– que porten molts, molts anys a la mateixa feina. I que de cop i volta veuen totes les seues expectatives truncades. Els seus somnis. Les seues esperances. El seu futur. I el que és pitjor: el de la seua família. La parella. Els fills. Els parents al seu càrrec... Això, senyors que m’estan llegint, fa molta, molta por.

I em perdonaran els meus companys intervinents de la moció, però crec que no hem estat a l’altura. A un treballador que està a punt de perdre la feina no se li ha de recordar altres persones que estan en la seua mateixa situació. Ni parlar-li de xifres macroeconòmiques. Ni barrejar el seu discurs amb temes de política autonòmica. Ni de bon tros citar els clàssics (Aristòtil, Sèneca i la mare Teresa de Calcuta!) per dir... Que ens fastigueja molt com s’ha arribat a aquest punt. Oi que no ho fem amb un amic a qui cal donar el condol per la mort d’un ésser estimat? Per què ens posem estupends aquí, llavors?

Però la gota que ha fet vessar el vas i m’ha obligat a colpejar el teclat ha estat trobar-me amb una antiga treballadora de l’ajuntament. Jo no sabia que treballava en comissió de serveis, i amb el canvi de govern se li va comunicar que no es comptava més amb ella, així que ha hagut de tornar al seu antic lloc de treball tretze anys després. Tretze anys de servei a l’ajuntament. Tretze anys de sacrifici durant els quals havia deixat en un segon pla la seua família i la seua carrera professional per la idea de treballar en una ciutat millor. Tretze anys que li han servit per ser despatxada com un drap, menystinguda per la nova corporació, però oblidada per l’antiga. I el pitjor és que el que l’indignava no era el tracte que havia rebut, sinó la falta de personalitats en el funeral d’un altre dels treballadors de la casa fa tot just deu dies. “Mai més no tornaré a fer això, Ángeles. Mai més no em deixaré enganyar.”

No estic dient que les meues col·legues de l’ajuntament no siguin bones persones. La majoria ho són. Però crec que aquest treball, el servei públic, té dinàmiques que poden fer que perdem el contacte amb la realitat. Pot ser que sigui per això que els polítics estem considerats el problema més gran dels espanyols al darrere de l’atur.

Així que els demano que ens ajudin. Quan ens vegin pel carrer, parin-nos. Siguin o no afins, perquè és igual: estem al seu servei. Expliquin-nos els seus problemes, les seues inquietuds i les seues esperances. Encara que estiguin indignats. Encara que no els caiguem bé. Facin-ho recordant que també som persones. Però sobretot facin-ho per evitar que la política perdi la seua humanitat. O el que fem no servirà per a res.