Més enllà de la violència que veiem

Aquests darrers dies, a diversos punts del nostre país hem assistit a un conjunt d’accions de naturalesa certament violenta que, com s’ha dit de forma reiterada, no representen el moviment independentista català. En aquest moment, la pregunta que potser caldria fer-se és a què responen aquests actes violents. La resposta, com la realitat que vivim al nostre país, és multifactorial i complexa, però probablement paga la pena reflexionar-hi. Sabíem que el dia de la publicació de la sentència no seria un dia fàcil. Les respostes de rebuig a aquesta no es van fer esperar. I són legítimes, justes i necessàries. Però, si aquestes respostes són expressades mitjançant la violència, de ben segur que no ens duran enlloc. I una cosa és quasi sempre certa: la violència genera més violència. I aquesta escala de pressa. Ho hem vist recentment a Hong Kong. El que van començar essent unes protestes per la retirada, per part de Carrie Lam, cap de l’executiu hongkonguès, de la famosa llei d’extradició a la Xina, va esdevenir en una deriva de violència sense precedents al país asiàtic. I el que és més important: quan la llei d’extradició es va retirar, ja era tard. Els actes violents van prosseguir per tal de donar resposta a tot allò que els havia precedit: brutalitat policial i detencions injustificades, entre d’altres. I això és el que hem d’evitar. I ho hem d’evitar perquè la violència que estem presenciant aquests darrers dies als carrers de les nostres ciutats no és sinó l’expressió, directa i visible, d’un problema amb arrels més fondes. No és sinó la punta de l’iceberg del que, a finals dels anys 60 del segle passat, el sociòleg noruec Johan Galtung va encunyar amb el terme de violència estructural. Aquest tipus de violència es pot exercir per moltes vies. Als Estats Units, per exemple, es manifesta de manera que els afroamericans –entre altres col·lectius– obtenen, sistemàticament, salaris ridículament inferiors als dels seus veïns de raça blanca. Però aquesta violència estructural, que crea situacions de marcada desigualtat social, no només s’evidencia en aspectes econòmics, sinó també en d’altres, com podrien ser el social, cultural, lingüístic i, fins i tot, nacional. I, en aquest context, la sentència als presos independentistes probablement ha actuat com a detonant d’una violència directa que pretén canalitzar la ràbia i l’enuig del que es podria entendre com un abús de poder d’arrels estructurals. Però una cosa sembla clara: aquesta violència explícita només es podrà solucionar, de forma etiològica –i no simptomàtica–, mitjançant canvis profunds. I aquests canvis caldrà efectuar-los des de l’exercici d’una política escrita en majúscules, la qual s’haurà d’articular necessàriament des d’un diàleg efectiu que, per una part, reconegui l’existència d’un conflicte polític i, per l’altra, garanteixi a tots els subjectes de diàleg ser-ne actors de ple dret. La resta, des de la meva perspectiva, implica entrar en carrers sense sortida.