Triple tsunami

L’Estat espanyol enfronta 3 tsunamis en relació amb Catalunya.

1. Tsunami Democràtic, que repeteix la fórmula exitosa de l’1-O: horitzontalitats i construcció col·lectiva, connectivitat i capacitat d’autoorganització, així com protesta en clau de desobediència civil.

Aquest moviment esdevé una eina contracultural que fa sentir vulnerable el deep state espanyol. Malgrat que el ministre de l’Interior presumeixi de saber qui hi ha al darrere, l’estat juga en un terreny de joc que no domina i va a remolc i a la defensiva. D’aquí que la seua resposta instintiva sigui la d’identificar desobediència civil amb violència i terrorisme. Resposta errònia a un conflicte polític.

Els elements que expliquen l’èxit del tsunami passen pels sentiments de pertinences compartides, la confiança en els convocants –que no sabem qui són– i la discreció i la cautela alhora de dissenyar i pensar el moviment i les seves accions. El desafiament a un poder establert amb ànima autoritària. Sense aquest substrat cultural no és possible articular cap moviment social que arreli. Si la resposta de l’Estat al conflicte polític de Catalunya fos el diàleg, no hi hauria espai per al tsunami. Però la resposta de l’Estat torna a coincidir amb les respostes d’Estats autoritaris. Com qui caça mosques a canonades, si els convé bloquegen l’accés lliure a internet. La “raó” d’Estat per sobre dels drets i les llibertats individuals i col·lectives.

Enginy. Espontaneïtat. Flexibilitat. Tots podem ser tsunami. Per això l’estat respon amb la plantilla basca a la situació catalana.

2. Tsunami electoral. La joguina amb la qual el Pedro Sánchez –més malcriat– volia desgastar els seus adversaris se li ha girat en contra. Durant la innecessària campanya electoral, ha desaparegut la mirada federalista i més inclusiva del PSOE –si és que existeix més enllà de les paraules. En canvi, han estat protagonistes: l’hostilitat, l’amenaça de més 155, l’obsessió per emmarcar el conflicte polític de Catalunya en el terreny de la violència i el terrorisme. Una campanya estatal on només s’ha parlat per amenaçar Catalunya, mentre ahir es publicava que ja gairebé s’ha esgotat la guardiola de les pensions. On són els problemes reals de la gent?

I el resultat és un Pedro Sánchez que torna a exhibir vulnerabilitats importants: o s’abraça per la Große Koalition amb el PP o ha de purgar l’arrogància dels darrers mesos en forma d’acceptar resignat –en qüestió d’hores– l’abraçada excessiva que li fa Pablo Iglesias, que com l’establishment del PSOE, ha percebut la vulnerabilitat de Sánchez.

I aquesta onada fomentada per Sánchez demostra que la pulsió franquista d’una part de la societat espanyola no ha marxat mai. De la mateixa manera que l’enduriment del discurs del “A por ellos” ha introduït matisos molt interessants i ha despertat respostes solidàries d’Astúries, Galícia, Andalusia, Múrcia o Aragó. Gestos com aquests, tot i que poc nombrosos, no són un fet menor, i cal agrair-los públicament.

Per dos mil vots l’independentisme no obté la meitat dels escons en unes eleccions espanyoles. Resultat rècord. I el sobiranisme referendista obté a Catalunya el 62,5% dels escons en disputa. Això desarticula la narrativa de la “crisi de convivència”. El sobiranisme creix també quan el PSOE abraça la duresa de PP, Cs i Vox.

3. Tsunami judicial europeu. L’Estat es veu forçat a maniobrar judicialment a l’exterior en la qüestió catalana. Mentre la vicepresidenta Calvo amenaça Bèlgica si no s’accepta l’extradició del president Puigdemont, i el ministeri d’Exteriors pressiona la policia judicial britànica per retirar la paraula excessiva de la negativa a donar el vistiplau a l’extradició de la consellera Ponsatí, l’advocat de la UE conclou que el vicepresident Junqueras tenia immunitat parlamentària fins al moment de ser condemnat; la justícia escocesa deixa en llibertat altre cop la consellera Ponsatí; la justícia belga agrupa en una única causa els casos de Puigdemont, Comín i Puig; i el Consell d’Europa acusa l’Estat de no despolititzar la justícia.

Imaginen el tsunami que suposaria que la justícia europea facilités l’alliberament de les preses i presos polítics i permetés el retorn de les exiliades i exiliats? I tot per no voler negociar una sortida política al conflicte amb Catalunya. Però insistirem una vegada més: Spain, sit and talk.

L’Estat està perdent. Diu el proverbi jueu: “No fracassem perquè som febles, sinó que fracassem perquè ens creiem forts.” Sabrem aprofitar aquí per teixir millors i majors complicitats internes, alhora que sumem més simpaties internacionals? Esperem que sí.