Ahir, 44 anys després

Quaranta-quatre anys després de la mort de Franco, el Govern espanyol va decidir desenterrar el Dictador del Valle de los Caídos i portar-lo amb benevolència a una sepultura menys ostentosa a Mingorrubio.

En aquest sentit, pot dir-se que malgrat l’agitació jurídica i mediàtica que ha ocasionat la família, el medievalista prior de l’Abadia, Santiago Cantera Montenegro, la Fundación Nacional Francisco Franco i un petit grup de nostàlgics del règim, la immensa majoria dels espanyols han acceptat com una cosa veritablement normal i positiva el canvi de residència del Dictador des d’El Valle de Cuelgamuros fins a la localitat de la província de Madrid de Mingorrubio, nucli de població que, administrativament, se situa dins del barri madrileny d’El Pardo.

En uns moments en què la democràcia està raonablement establerta entre la immensa majoria dels espanyols, aquest acte sembla voler representar el tancament definitiu amb el passat recent i posar punt final a un trist cicle en el qual es prohibien, entre altres coses, les més elementals llibertats. Tanmateix, paral·lelament a la creixent valoració de la democràcia com a sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret del poble a elegir i controlar els seus governants, com més passa el temps, va sorgint un significatiu augment de veus discrepants, tant de polítics com entre la ciutadania, sobre la Transició espanyola i els seus efectes. És a dir, sobre la forma en la qual es va dur a terme el procés de passar d’un règim dictatorial a un altre de regit per la Constitució espanyola de 1978 com a norma suprema de l’ordenació jurídica espanyola, a la qual vigeixen subjectes tots els poders públics i ciutadans d’Espanya des de la seua entrada un, ja llunyà, 29 de desembre de 1978. I és que, durant aquests anys, el sistema polític nascut de la Constitució sembla haver envellit i patit una innegable erosió en la seua valoració.

En aquest context, sens dubte, els esdeveniments d’aquests últims anys, especialment el derivat de la crisi política entre l’Estat i Catalunya, han desgastat, d’alguna manera, la imatge global del nostre sistema polític i de la Corona, a Europa i altres parts del món occidental. Per això es pot interpretar una certa caiguda en la valoració que es fa de la nostra democràcia entre els mateixos espanyols i a l’exterior. No obstant això, des del meu punt de vista, el que falla o s’infravalora entre els catalans i la resta d’espanyols no és el deteriorament o absència de la democràcia en si mateixa, al nostre país, sinó que el que crec que es qüestiona és el funcionament del sistema democràtic que, entenc, respon a factors conjunturals del moment present i que, sens dubte, pesa en la ment de la ciutadania a l’hora de manifestar el seu grau de satisfacció amb la norma Constitucional en vigor. En tot cas, potser la qüestió estigui en el fet que per a una gran part de la població espanyola, la nostra democràcia, a causa de la seua relativa joventut, no està encara tan consolidada com les existents en la majoria dels països de la Unió Europea com per exemple Alemanya, Holanda, Dinamarca, etcètera.

Segons la llegenda, al palau d’El Pardo, residència de Franco, la llum no s’apagava mai. Tanmateix, avui dia, l’empremta del dictador s’ha anat diluint fins a desaparèixer per complet, el mateix que acaba de passar amb les seues restes del Valle de los Caídos, fa escasses dates. En relació amb això, després de quaranta-quatre anys de la mort del dictador, considero que el passat franquista ha mort i el trasllat de les seues restes l’ha enterrat per sempre, encara que quedin alguns residus que, segurament, no el temps físic sinó l’interior, el que cadascun de nosaltres portem dins, anirà esborrant.

Deia José Luis López Aranguren, el filòsof avilès, referint-se al franquisme, “que era necessari oblidar el passat per viure, ja que el franquisme va anul·lar la consciència col·lectiva i l’hi va cedir al dictador”. En aquest sentit, així com a resultat directe del comportament de molts capellans els ciutadans han anat perdent la fe en Déu, em temo que també, a causa dels polítics, molta gent està perdent la fe en la democràcia. Esperem que el sol ens tregui les teranyines del crepuscle, recuperem la consciència i retornin les albes...