Líders vampiristes

Aquesta setmana ens hem assabentat de la ruptura de l’amistat i col·laboració professional entre Luis Enrique i Robert Moreno, després de 10 anys de col·laboració. Des que Luis Enrique va assumir la direcció del Barça B que Moreno ha estat al seu costat.

Moreno realitzava informes molt precisos que estalviaven hores de dedicació a Luis Enrique i li revelaven claus que podia aplicar amb èxit en els partits. El seu suport tàctic amb el temps va arribar a ser estratègic.

Moreno, d’orígens humils, tenia un somni: ser entrenador professional. Amb la selecció va tenir l’oportunitat de fer allò per a la qual cosa havia nascut. I ho va fer massa bé. Va prendre decisions que no va consultar amb Luis Enrique i aquest ho va percebre com una deslleialtat. És a dir, Moreno s’havia de mantenir per tota la vida en segona posició, contribuint a l’èxit de Luis Enrique, sense plantejar-se objectius professionals, sense prendre decisions que li permetessin ascendir. Això faria sentir còmode Luis Enrique i, com a premi, continuaria atorgant-li la seua confiança i amistat.

Es podria analitzar la diferència entre lleialtat i servilisme. Doncs la primera es regeix per un codi de valors, i la segona d’interessos. Voler ascendir, millorar o promocionar-se no hauria d’estar renyit amb l’amistat o la lleialtat. Això depèn de les formes, no dels objectius. Si perquè Moreno assoleixi els seus somnis ha de trepitjar els dels que l’han ajudat a posicionar-se, és deslleialtat. Si al contrari, simplement es planteja arribar al seu somni com qualsevol altre entrenador, sense perjudicar Luis Enrique, és absolutament lleial i legítim.

Es podria preguntar si Luis Enrique se sentiria còmode perpetuant-se en segona posició. Ambdós són líders. Són professionals que s’han esforçat per tota la vida per ser excel·lents. Aprenent dia rere dia per merèixer estar en primera línia i mantenir-s’hi. Llavors, per què ens sorprèn que un líder amb talent demostrat es plantegi créixer? Si hi ha algun lideratge que limita el talent de les persones és el vampirista. Un estil directiu que es nodreix del talent dels seus adjunts o el camufla i no permet que aquests es desenvolupin. Aquests líders obtenen resultats a curt termini, però no són sostenibles, tenen caducitat.

El futbol professional ens permet visibilitzar pràctiques de lideratge extrapolables a les empreses per motivar, implicar i desenvolupar el talent dels nostres equips. Es tracta de dissenyar un sistema de treball que s’estructura a quatre pilars: formació, observació, delegació i responsabilitat.

Formar els nostres equips perquè treballin amb eficàcia, domini i confiança. Aquesta és la base perquè sorgeixin noves idees, plantegin millores o reptes.

Observació i suport per part del líder, que generi un vincle de confiança i orientació, ja que tots els equips necessiten saber què s’espera d’ells i quin és el rumb a seguir. Delegar, confiar en l’equip és necessari. Els hem de donar autonomia perquè prenguin les seues pròpies decisions. Sabem que tenen capacitat, perquè els hem format, i a més confiem en el seu estil ja que els hem observat. Per tant, ens quedaria la responsabilitat. Com en qualsevol equip, la responsabilitat d’un error ha d’assumir-la amb humilitat en primer lloc la persona que el comet, però el líder ha de donar-li suport i compartir aquesta responsabilitat amb ell i amb la resta de l’equip. I finalment, enllaçant amb el vampirisme, si observem algú amb actitud de lideratge i talent al nostre equip, mereix desenvolupar-lo. No el vetem i aquest es convertirà un el nostre millor aliat.