Als carrers de Lleida, cap honor als franquistes

Els poders de l’Estat espanyol –no tant la població espanyola, i ja no cal dir la catalana- van celebrar aquest divendres solemnement l’aniversari de la Constitució. El que per a molts no és res més que un pretext per poder gaudir d’un cap de setmana una mica més extens, per als defensors de la vigència del règim del 78 és una data assenyalada per posar de manifest que Espanya va decidir fa quaranta-un anys, aprovant en referèndum aquesta carta magna, donar per tancada la pàgina del franquisme i obrir de bat a bat una nova etapa que havia de convertir aquell país totalitari en una democràcia avançada homologable a les seves veïnes europees.

Sense entrar ara en els condicionants que van marcar l’elaboració del text constitucional, començant pel fet d’introduir-hi la institució monàrquica sense sotmetre-la a un referèndum específic que el propi Adolfo Suárez admetia que haurien perdut, avui sabem del cert que aquella transició va ser una enganyifa. Segurament no es podia fer gran cosa diferent a la que es va fer, atenent al context d’aleshores, però avui no és pot continuar sostenint que tot es va fer bé i que el franquisme és una cosa del passat.

Lamentablement, el franquisme –o, si ho volen, la ideologia que sostenia aquell règim feixista-, continua viu en algunes institucions. Si algú podia discutir aquesta afirmació fa uns mesos, haurà d’abaixar el cap i acceptar-la ara, després de les últimes cites electorals, i en especial després de les eleccions generals del 10 de novembre, que han deixat 52 diputats de Vox al Congrés dels Diputats. Ara, molts s’exclamen per l’auge de la ultradreta, però a l’hora de la veritat les formacions polítiques de tota la vida han estat incapaces d’establir un cordó sanitari que impedís, per exemple, que Vox hagi aconseguit un lloc a la mesa del Congrés, o que hagi entrar a formar part d’acords de govern en ajuntaments i governs autonòmics. El franquisme torna, i no sembla que acabi de preocupar gaire als que divendres reverenciaven tan cofoiament el llibre sagrat de las leyes que nos dimos entre todos.

Però que altres no hi facin res no impedeix que cadascú de nosaltres perseveri en el seu dia a dia en el combat contra el feixisme i la seva exaltació. Des de la Paeria, sense anar més lluny, tenim el compromís polític i el convenciment ètic per acabar la feina d’esborrar de l’espai públic qualsevol forma d’enaltiment de la dictadura i de les persones que la van promoure, sostenir o avalar. En aquest sentit, aquesta mateixa setmana, un any després que l’avinguda de l’Alcalde Areny passés a denominar-se Joana Raspall, s’ha pogut retirar finalment el seu nom de la marquesina de la passarel·la dels Maristes, on unes lletres de grans dimensions encara mantenien viu el seu macabre llegat. Ha estat una feliç coincidència que les obres culminessin, justament, el dia del sisè aniversari de la mort de l’escriptora i lexicòloga Joana Raspall, que ara dona nom al carrer paral·lel al riu que va des del pont de la Universitat fins al Pont Nou.

El govern actual de la Paeria està determinat a acabar la feina que els nostres predecessors van deixar incompleta. Després d’un mandat on van conviure les polèmiques per les plaques franquistes dels edificis de protecció oficial que Àngel Ros convidava a treure amb una escala i un tornavís o la seva negativa a fer canvis en el nomenclàtor, amb la decisió de Fèlix Larrosa de treure’n només uns quants, com si hi hagués franquistes de primera i franquistes que ho eren menys, començarem el 2020 retirant tots els noms de persones vinculades amb la dictadura que encara quedaven. No farem una altra cosa que complir amb la Llei de Memòria Històrica i amb el reconeixement a la dignitat dels milers de víctimes d’un règim autoritari i criminal que va basar els seus quaranta anys de poder en la por i en la sang. Als carrers de Lleida, cap honor als franquistes.