Ciutats intel·ligents: postureig o supervivència?

L’ésser humà malda per anticipar el futur. Obsessivament intentem visualitzar-lo per la via de la imaginació i el desig. Des de les fosques coves prehistòriques, on dibuixàvem els animals que volíem caçar, fins als oracles d’avui, la supercomputació, la IA (Intel·ligència artificial) o el big data, volem dominar el nostre destí, però, com va escriure amb una certa ironia melangiosa Paul Valéry, “el problema dels nostres temps és que el futur ja no és el que era”.

Hem trigat centenars de milers d’anys a passar de la pedra al vapor, fraccions de segle a fer el salt d’aquest a la gasolina, uns pocs decennis per aplicar la fabricació en sèrie i, pocs anys després, amb la irrupció de la robòtica, la IA, el big data, les criptomonedes, la ciberseguretat o les fake news, ens trobem enmig de la quarta revolució, ideològica i industrial, en el que s’ha anomenat –en anglès– un món VUCA (volàtil, incert, complex i ambigu), un escenari que ja ens va anticipar Zygmunt Bauman amb la seva teoria de la modernitat líquida: ja res és per sempre, les fronteres físiques i ideològiques es difuminen i tot s’interrelaciona. Enmig d’això, les ciutats actuals encara mantenen la infraestructura, l’organització i els serveis que intentaven adaptar-les a la revolució industrial.

Però la natura –de la qual no hem d’oblidar que formem part– segueix, en les seves manifestacions, el model de creixement exponencial. Un cop arrenca, avança en una progressió cada cop més accelerada. A penes una minsa fracció de població vivia en un entorn urbà al segle XVIII. Amb la irrupció de la revolució industrial es produïren les grans migracions a les ciutats i continents que, avui, sumades a l’increment de l’esperança de vida, ens han portat a un planeta superpoblat en què, de mitjana, ja el 50% de la població està arrelada a les ciutats, i amb un creixement accelerat que preveu que l’any 2050 aquest percentatge sigui del 70% de la població, el 40% de la qual residirà en zones d’alt estrès hídric i/o inundables (World Water Council). Aquests dies, a l’Smart City World Congress de Barcelona, s’ha reflexionat sobre com donar resposta a aquest repte. El concepte de les ciutats es transformarà a l’interconnectar-se aquestes formant megàpolis o megalòpolis, i el seu conjunt (segons el projecte OBOR), al seu torn, s’interconnectarà en un entorn global que unirà Europa, Àsia i Àfrica, aplegant el 60% de la població del planeta i el 30% del PIB mundial. En definitiva, les ciutats creixeran com mai ho havien fet fins ara, i ho faran sobre models que cal transformar radicalment. Quina ironia!, quan pensàvem que les TIC ens portarien a un món idíl·lic amb la població desagregada, vivint lliures a la natura i treballant cooperativament des de la distància..., heus ací que mentre somniàvem en aquest “futur possible” (que ja no és el que era), la influència de l’economia ens ha abocat a la concentració. El premi Nobel Paul Krugman la defineix com l’economia de l’aglomeració: la productivitat per lloc de treball és proporcional a la concentració i la proximitat entre els centres productius. En definitiva, depèn del volum. L’efecte demolidor d’aquesta economia global ens ha portat, per exemple, que 10 grans grups gestionin l’alimentació al món, o que 8 grups mediàtics gestionin la comunicació a Espanya. El món convulsiona, el treball i la societat muten amb les noves formes d’una economia i un mercat que per les dimensions de la globalització són insòlites. El dia 11 del mes de novembre passat se celebrà el Single Day, l’equivalent al Black Friday però pensat per a solters (11/11) del planeta. En aquesta campanya global de consum massiu, d’una durada de 24 hores, el primer minut es va facturar més de mil milions de dòlars americans, i al final del dia s’havia generat un moviment econòmic per valor de 38.300 milions de dòlars. Més que el PIB anual d’Estònia, Xipre o Tunísia!

La globalització és la nova economia que remou estructures socials i provoca l’explosió demogràfica. Tot interactuant en un creixement imparable ens enfronten a un repte colossal, redefinir l’espai, les infraestructures i els serveis a les persones com a model i repte de transformació de les ciutats. Les ciutats només seran intel·ligents si ho són les persones que les componen. Seran ciutats gestionades sota un model de governança i de treball en xarxa amb una estratègia que contempli l’educació, la cultura, el suport social, la convivència, l’economia, la pràctica democràtica, el transport, l’energia i l’urbanisme, entre altres, com a vectors verticals d’actuació, i ara sí, sobre aquests vectors, transversalment, aportem-hi la tecnologia que permeti potenciar-los, donant suport i respostes als reptes de la convivència, la inclusió, la creativitat, la sostenibilitat, el comerç de proximitat... En definitiva, construir un humanisme tecnològic. No hem de bastir només ciutats digitals, sinó ciutats intel·ligents, que ho seran per ser-ho els seus ciutadans i ciutadanes.

Aquesta transformació ens aboca a un repte incòmode però necessari, perquè, com afirma Jacques Attali, anticipar el futur ens descobreix la necessitat de realitzar actes exigents que voldríem, per comoditat, eludir. Però qui no prevegi el futur avui està forjant un demà tràgic. Lluitem amb il·lusió, imaginació, energia i constància per les persones i les ciutats intel·ligents del futur. No és postureig, és supervivència.