L'Alt Pirineu i Aran: 'venit tempus, appropinquavit dies'

La zona del país més verda, més neta, més viva i on la qualitat de vida –entesa com l’aire que es respira, la manca de contaminació acústica, lumínica, on el temps no va tan accelerat, on l’entorn i els paisatges conviden a...– podria ser òptima és paradoxalment on la vida és cada cop més difícil. On les condicions de vida esdevenen més hostils per construir entorns de continuïtat vital, d’estabilitat familiar i professional i el cicle vital humà es trasllada de manera més descarnada a l’ànima dels pobles, geografies i comarques de l’Alt Pirineu i l’Aran. Micropobles, entitats locals menors, entitats municipals descentralitzades que perden població (5.000 habitants menys en 9 anys). Cases i explotacions agrícoles abandonades. Escoles que han de tancar per manca d’alumnes. Entitats bancàries que tanquen delegacions i establiments. Les i els nostres joves que han de marxar a la recerca d’oportunitats i trajectòries vitals i professionals en què es puguin realitzar. Són molt poques les que tornen un cop marxen.

Aquestes comarques, famílies, persones senten avui més que mai la fragilitat i l’amenaça permanents sobre què serà de les seves vides, del seu futur, dels seus somnis, del seu sentiment de pertinença. La vida s’apaga més de pressa en aquestes comarques. No som l’única zona que necessita ajut. Però l’ajut aquí es necessita molt més que en altres zones.

És habitual que representants polítics de tots els colors i tradicions agafin la bandera de l’equilibri territorial, del país en xarxa, de la connectivitat i de les oportunitats. Però poques vegades els fets acompanyen les paraules i menys encara quan les campanyes electorals han acabat.

El gran repte i la gran pregunta que tenim al davant és: què necessita el territori? Segons la meva humil mirada és arribat el moment de pensar-se, d’estimar-se més, de confiar més en les nostres pròpies forces, de ser capaces de reunir el màxim talent i posar-lo a treballar amb l’horitzó més ampli i compartit –per sobre de les diferències polítiques petites però igualment legítimes–.

Les respostes a la gran pregunta vindran d’inversions, infraestructures i connectivitats en forma d’oportunitats per frenar i revertir el despoblament. En aquest trajecte, l’agricultura, la protecció i gestió dels boscos, el fet de tenir cura del nostre patrimoni viu natura, de la fauna i flora, un turisme responsable i de màxima qualitat, la lluita contra la crisi climàtica, la innovació i la tecnologia en la producció d’energies, la cultura, l’educació ambiental, etc., són alguns dels elements que ens ajudaran a trobar totes aquestes respostes.

En aquest sentit, la Diputació de Lleida té la gran oportunitat d’exercir un lideratge que marqui un abans i un després. Que passi de les grans i bones paraules als fets i a les decisions. Que abandoni i superi la queixa i la manca d’autoestima per l’ambició, el compromís de no defallir en la construcció d’un futur millor i més digne per a les properes generacions –que són el millor llegat que els podem deixar–.

Tenim el compromís i l’obligació que la fibra òptica i les oportunitats tecnològiques, que les carreteres i els equipaments en serveis bàsics, que la capacitat d’atreure projectes i talent amb ànima pròpia, etc. esdevinguin el sistema de venes i artèries del nostre propi cos per on passen els globus vermells plens d’oxigen i vida.

Seria emocionant que als nostres fills els ho deixéssim com un tresor, un projecte del qual tenir cura i passar a les següents generacions perquè encara en tinguin més cura i en garanteixin la viabilitat. Tenim el millor paisatge. El més net. El més verd. El més blanc. El més humit. El que té més aigua. El més viu. El més sa. Tenim persones amb unes capacitats i talent excepcionals. Podem fer que aquestes comarques somriguin llum, vida i un temps que passa més lentament per adonar-nos de la meravella d’entorn vital que tenim. El moment és ara i aquí.

Generositat. Complicitats. Reconeixement. Suma inclusiva de les diferències i els matisos. Somriure. Mirar-nos als ulls i confiar en les nostres capacitats. I això la Diputació ho pot coliderar amb el Conselh Generau d’Aran, la Generalitat de Catalunya, els diferents Consells Comarcals, els Ajuntaments i les diferents forces vives.

Escrivia Antoine de Saint-Exupéry el 1948: “El futur no es tracta de predir-lo, sinó de fer-lo possible.” Amb les nostres mans podem construir-lo tot, sense límits!