Israel 2019, llums i ombres

Vaig viatjar per primer cop a Israel l’any 1973, poques setmanes abans de la guerra del Yom Kippur. L’estat proclamat el 14 de maig del 1948 per David Ben-Gurion estava fent realitat el somni sionista d’assentar-lo i construir-lo en terres de Palestina. Fa poc vaig tornar a Israel. El país ha fet un gran salt que l’ha convertit en una potència econòmica, militar i tecnològica. Uns èxits econòmics que no poden amagar uns problemes de fons que condicionen el futur. Les negociacions per assolir una pau estable entre jueus i àrabs han fracassat. Avui, les diferències econòmiques i socials entre jueus i palestins són abismals, Cisjordània i Gaza, dos territoris separats geogràficament, són “formalment” administrats per una debilitada i dividida Autoritat Palestina establerta pels Acords d’Oslo del 1993. Però estan controlats de facto per les autoritats israelianes.

El factor demogràfic és clau. El 1948, només 600.000 jueus vivien en un país majoritàriament àrab. L’espectacular creixement demogràfic va arrancar amb la repatriació gradual i organitzada de part de la diàspora jueva arreu del món. Destaca el milió llarg de jueus arribats des de la col·lapsada URSS. Israel compta avui amb uns 8,9 milions d’habitants gràcies a una alta taxa de natalitat de 3,1 fills per dona que duplica la mitjana dels països de l’OCDE (1,7% fills).

Israel gaudeix d’un bon creixement econòmic, un baix índex d’atur i unes finances sanejades amb una divisa forta, el xéquel. És una potència innovadora orientada cap a la high-tech que dedica el 4,5 per cent del PIB a R+D+I. Compta amb més de 6.000 start-ups, que representen el segon ecosistema mundial després de Silicon Valley. Tel-Aviv és el centre tecnològic i financer. Haifa, amb un gran port, és el centre industrial i exportador. Jerusalem és la capital administrativa amb un dinàmic sector serveis, en què destaca el turisme. Les tres ciutats, connectades per un tren d’alta velocitat, constitueixen el gran eix de creixement que compta amb uns fons de capital de risc, incubadors d’empreses i setze universitats. I té més empreses al Nasdaq, la borsa de valors tecnològics dels EUA, que els 28 estats de la Unió Europea. I compten amb uns potents sectors estratègics de defensa i ciberseguretat, indústries farmacèutiques i de desenvolupament agroalimentari.

Israel ha apostat per la internacionalització. Ha impulsat un dinàmic comerç exterior afavorit pels acords comercials amb els EUA, la UE i altres economies avançades i emergents. És una economia oberta però persisteixen moltes barreres no aranzelàries amb un marc regulador que dificulta a les empreses estrangeres establir-se al país. Un marc proteccionista que incrementa el cost de la vida dels israelians, un 20% més alt que l’espanyol. Israel ha assolit un ràpid desenvolupament econòmic, industrial i agrícola en una zona àrida sense gairebé recursos naturals.

Però avui afronta una complexa crisi provocada per unes divisions internes, polítiques i religioses que ennuvolen el futur del país. Israel és una història d’èxit econòmic.

El conflicte araboisraelià continua enverinat pel problema palestí. A Cisjordània, ocupada des de fa 52 anys, viuen més de 3 milions de palestins, prossegueix un imparable procés d’establiment de colònies jueves que ja arriba als 850.000 colons, incloent els assentats a la zona de Jerusalem Est, annexionada per Israel el 1980. També es manté un duríssim bloqueig sobre els 2 milions de palestins que malviuen a Gaza, controlada per Hamas des del 2007. Una situació injusta i insostenible que ofega el desenvolupament econòmic dels dos territoris palestins. Aquest conflicte polític no es resoldrà aixecant alts i vergonyants murs. Els joves àrabs van acumulant frustració i ressentiment.

L’economia israeliana funciona amb diferents velocitats. Una gran locomotora és el sector tecnològic de les competitives start-ups, que contribueix al 12,5% del PIB, gairebé la meitat del valor de les exportacions, i ocupa un 10 per cent de treballadors altament qualificats. Però molts israelians estan ocupats en sectors convencionals no tecnològics amb baixos salaris i nivells de productivitat. L’economia necessita integrar determinats sectors socials com el milió de jueus ultraortodoxos (11% de la població) que, molt tancats en els estudis religiosos i exempts del servei militar, pràcticament viuen a costa de l’Estat. També es malbaraten les potencialitats d’una part significativa dels àrabs (el 18 per cent de la població), que se senten marginats. La divisió interna entre els jueus també mina l’estabilitat política. Israel segueix amb un Govern en funcions passades les dos eleccions legislatives celebrades el 9 d’abril i el 17 de setembre. I semblen estar abocats a uns tercers comicis.

Israel continua sent un jove país en gestació amb fractures internes i amenaces externes. La seua consolidació necessita una reconciliació i la pau amb els àrabs que només arribarà quan el maltractat poble palestí també tingui el seu propi Estat. Tots hi sortirien guanyant. Però aquest objectiu és cada dia més lluny. Primen els interessos geoestratègics de les dos grans potències a l’Orient Mitjà, els EUA i Rússia. La UE hi compta poc. I alguns països àrabs, més enllà de la retòrica oficial, tenen altres prioritats. Donald Trump, amb el seu suport incondicional a Israel, està avivant perillosament el vesper regional.