Fructicultura 2019, un repte per al 2020

La superfície dedicada a la producció de fruita dolça a Catalunya ocupa una mica més de 42.000 ha, encapçalada per les més de 18.000 de préssec, nectarina i paraguaià que, en els últims anys, han substituït part de les de pera i poma, i que han guanyat terreny als nous recs per elevació a la comarca del Segrià.

La ràpida entrada en producció i ple rendiment han motivat productors petits, mitjans i comercialitzadors a substituir i ampliar en nous regadius plantacions que han incrementat en els darrers anys produccions que sobrepassen les 600.000 tones i que, afegides a les d’Aragó, Extremadura, Múrcia... encapçalen el pòdium europeu de producció amb més d’1.500.000 t.

Les necessitats en mà d’obra i serveis per a la producció i gestió d’una ha de fruita de pinyol requereixen entre els 10.000 i 14.000 €, que és el capital circulant que necessita el productor des que cull el darrer fruit fins que comença la recol·lecció de l’any següent. La part més important, del 50 al 60%, correspon a mà d’obra pròpia o assalariada, i la resta en la compra d’inputs: fertilitzants, adobs, llavors, carburants, energia, assegurances, seguretat social, manteniment de comerços, serveis, administracions... Algú pot imaginar-se els pobles i comarques fruiteres, com seria la seva economia si aquestes hectàrees fruiteres no existissin?

Per a una producció mitjana de 30.000 kg, el cost de producció està entre els 0,35 i el 0,40 €/kg. Afegir en aquest entre 0,15 i 0,20 € no seria exagerat ni descabellat, atenent amortitzacions de la plantació i beneficis per a la millora de l’empresa productora, cosa que ens situaria entre els 0,40 i els 0,60 €/k per un producte comercial que el pagès ha cuidat sotmès als riscos meteorològics durant tot un any. Ficada la fruita en caixes o palots entra a la Central, on es refrigera, s’escandalla i s’envasa per subministrar al comerç de proximitat i exportació. Energia, mà d’obra, embalatges i transport.

Despeses des de 0,1 €, venda amb palots a 0,5 € segons confecció i destí.

La perspectiva i la realitat de les liquidacions que van arribant entre 0,20 i 0,32 €/kg no cobreixen els costos de producció i deixen al descobert els de plantació, cosa que fa impossible invertir en renovacions perquè el productor exclusiu de préssec, nectarina o paraguaià està descapitalitzat i emprenyat per les resultes d’aquest any, les del 2017 i anteriors. Les arrencades superen en molt les d’altres anys, algunes perquè són varietats obsoletes, però també perquè bons fructicultors deixen l’activitat a la recerca d’un sou, deixant la professió d’empresaris productors. A l’ambient es mastega la recerca d’alternatives per a conreus menys exigents en mà d’obra, més mecanitzats i en preus més consolidats que els de resultes; dos problemes de difícil solució: els costos i qualitat de la mà d’obra, que constitueixen el 60% del circulant, està pesant més que els preus ruïnosos en la presa de decisió de cercar un canvi.

Cal buscar solucions: tant els productors com el sector comercialitzador; serveis i administració han de seure en una mateixa taula. La tasca de prevenció ens correspon a tots. Buscar cultius que sacrifiquin feina i circulant que doni vida al territori. No poden ser substituïts per conreus en què una unitat de treball pot abastir 50 o 100 ha, envers les 2 ha que absorbeix solament la producció de fruita. No ens podem deixar perdre el millor capital humà dels pagesos, entre 30 i 50 anys, que són hereus i continuadors dels que van desenvolupar una fructicultura que ens ha projectat a tot Espanya i Europa.

Si l’administració ha estat la primera beneficiada del treball i emprenedoria del sector productor i comercialitzador, que no miri cap a un altre costat, tant l’autonòmica com la central –i, per què no?, la comunitària també– han de prendre mesures i ajudar en la recerca de solucions. El sector, especialment el productor, hem de mostrar decisió i unió, no és temps de personalismes i politiquetes, de partits i sindicats. Estem parlant de present i futur, i això només té un color: salvar el present i el futur de les nostres empreses fruiteres.

La societat també s’ha de mullar amb el consum de fruita, li hem de tornar a servir la qualitat que demani per salvar la davallada en el consum, que des del 1980 ha baixat dels 10 kg fins als menys de 4 kg per habitant.

Aprofitant el ressò i actualitat de la conferència del Canvi Climàtic, el protagonisme del fructicultor és important, desconegut i poc valorat. Estudis contrastats per diferents universitats testifiquen que una hectàrea de fruites de pinyol absorbeix unes 45 t anuals de CO2, fet que invita a posar en valor el mercat existent de transaccions en la compravenda d’aquest gas.

Es fa difícil en aquestes circumstàncies pensar en un millor 2020, però cal desitjar-lo posant voluntat i animositat a tots els productors i un toc d’atenció a comercialitzadors i administracions si volen la continuïtat del sector.