Persisteix una bretxa Oest-Est

Després de caure el mur de Berlín el 1989, els països de l’Est europeu aspiraven retallar aviat les diferències econòmiques amb l’Oest i van apostar per integrar-se a la UE i l’OTAN. Els quatre països V4 del Grup de Visegrad (República Txeca, Hongria, Polònia i Eslovàquia) es van adherir a la UE el 2004. També Eslovènia. Més tard van entrar-hi Bulgària i Romania el 2007 i Croàcia el 2013. I sis països més dels Balcans occidentals aspiren a entrar-hi. Europa central i oriental es va beneficiar d’uns abundants fons estructurals aportats per Brussel·les que van ajudar a modernitzar les seues anquilosades infraestructures. També van rebre les elevades remeses dels centenars de milers de treballadors emigrats cap a l’oest més desenvolupat. Els V4 van atreure grans inversions industrials d’Alemanya, el seu principal soci comercial. Va tenir lloc una certa convergència econòmica: la renda per càpita de Txèquia va assolir el 75% de la dels alemanys, seguits de Eslovàquia (63%), Hongria i Polònia (57%). Però el procés, tot i que positiu, no va ser tan ràpid com s’esperava. El primer contratemps va arribar amb la crisi econòmica que va irrompre el 2008, només quatre anys després de l’entrada dels V4

a la UE i acabades d’entrar Bulgària i Romania. I avui, la convergència podria alentir-se encara més per l’actual desacceleració econòmica que també afecta Alemanya. I quan la locomotora europea es frena, aquesta comercia i inverteix menys. I poden descendir les remeses de les diàspores i els fons europeus de cohesió. A més, el Brexit privarà Brussel·les d’un contribuent net a les arques comunitàries. De tota manera, les economies del centre i est continuen creixent per sobre de la mitjana de la UE.

Però alguns països considerats com a exemples de transició democràtica post-1989 avui es mostren crítics amb Brussel·les després d’arribar al poder governs amb tendències “il·liberals”. És el cas d’Hongria i Polònia. Persisteix un problema de fons: la disparitat de visions sobre el futur d’Europa. Els països de l’est, que no van aconseguir trencar els seus lligams amb l’URSS fins al 1989, es resisteixen a cedir més sobirania a Brussel·les i no volen veure debilitades les seues identitats nacionals i culturals. Avui tornen a sentir-se fràgils geopolíticament amb una OTAN en crisi, mentre que la Rússia de Putin torna a irrompre com una potència coercitiva que ja va intervenir militarment a Geòrgia (2008) i Ucraïna (2014). I, a partir del 2015, s’hi va sumar un altre conflicte provocat per una crisi migratòria mal gestionada per les institucions comunitàries. Els V4 van rebutjar el repartiment de quotes d’emigrants no europeus procedents d’Àsia o Àfrica, proposat per Brussel·les. Rebutgen un model de societat multiètnica existent en països occidentals com França o la Gran Bretanya. A diferència d’aquests, els de l’est no tenen un passat colonial. A més, penalitzats per l’emigració dels seus treballadors cap a l’oest, també pateixen una falta de mà d’obra, un buit que ja cobreixen acceptant emigrants procedents d’altres països orientals que van formar part de l’antiga Iugoslàvia i l’URSS. Polònia rep emigrants ucraïnesos i Romania n’acull de moldaus.

No existeix consens dins de la UE sobre una nova ampliació cap als Balcans occidentals. Montenegro i Sèrbia ja van iniciar les negociacions amb Brussel·les el 2012 i el 2013 però van a poc a poc. França s’oposa a obrir-les amb Albània i Macedònia del Nord. Bòsnia i Hercegovina i Kosovo queden aparcats. Jean-Claude Juncker va qualificar el veto de París com un error històric que serà aprofitat per Rússia i la Xina per continuar incrementant la seua influència als Balcans. La UE es troba doblement pressionada: pels EUA, que va minvant els tradicionals nexes polítics (OTAN) i econòmics amb una UE, i per Rússia, que frena la integració europea i dóna suport als corrents “il·liberals” que debiliten les institucions democràtiques. Putin va qualificar el col·lapse de l’URSS com una catàstrofe geopolítica del segle XX. Avui aspira a recuperar protagonisme internacional omplint alguns buits deixats pel replegament internacional dels EUA. I la Xina continua penetrant econòmicament a Europa.

Trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín, el continent europeu segueix amb unes fractures polítiques i econòmiques que ennuvolen el futur de la UE. El motor francoalemany no aconsegueix impulsar una major integració europea necessària per afrontar els grans reptes geopolítics i estratègics. Les institucions internacionals creades després de la Segona Guerra Mundial van quedar desfasades. Rússia va abandonar el comunisme però no la seua vocació de potència europea. La UE pot veure’s superada per la Xina, cada vegada més forta en l’àmbit de les noves tecnologies del segle XXI i més a prop gràcies a les Noves Rutes de la Seda.