Urgenda vs. Holanda

El 20 de desembre de 2019, pocs dies després del tancament de la 25a Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, celebrada a Madrid, el Tribunal Suprem d’Holanda dictava una sentència en què declarava que el canvi climàtic és un perill per a la vida i la salut de les persones i, tenint en compte que és obligació de l’Estat protegir els drets dels ciutadans, condemna l’Estat holandès a prendre les mesures que siguin necessàries per a reduir en un 20% els gasos d’efecte hivernacle, respecte dels valors de l’any 1990, a partir de l’any 2020.

Aquesta singular sentència és el punt final d’un procés iniciat per la fundació Stichting Urgenda, que té com a objectiu fer una ràpida transició cap a una societat sostenible, centrada en una economia circular que només utilitza energies renovables, el 2014 amb la presentació d’una demanda contra l’Estat en el Jutjat del Districte de la Haia, que fou acceptada íntegrament per la sentència dictada pel Jutjat el 24 de juny de 2015, i confirmada després pel Tribunal d’Apel·lació en sentència de 9 d’octubre de 2018 (podeu llegir les resolucions en la pàgina web de la fundació Urgenda).

Els tribunals holandesos, per a condemnar el seu propi Estat, han tingut en compte tant les disposicions de la mateixa constitució holandesa, que obliga l’Estat a afavorir l’habitabilitat i protegir el medi ambient, com el contingut dels arts. 2 (protecció de la vida) i 8 (respecte de la vida privada i familiar) del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans, i el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, que obliga els estats a no fer mal al medi ambient, així com a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle entre un 25 i un 40%, respecte de 1990, l’any 2020, i entre un 80 i un 95%, l’any 2050.

Segons els tribunals holandesos, la obligació que té l’Estat de reduir significativament les emissions de gasos d’efecte hivernacle és una obligació imposada pel respecte dels Drets Humans, i derivada del bon govern de la cosa pública. Després de molts anys de dubtes i indecisions, avui la humanitat, en general, és plenament conscient dels efectes nocius del desenvolupament incontrolat i de l’emissió de gasos a l’atmosfera, i espera actuacions concretes dels governants adreçades a reduir els efectes del canvi climàtic.

Cal recordar que aquest any 2020 és la data convinguda en el Protocol de Kyoto, dintre de la Conferència sobre Canvi Climàtic, per a reduir en un 5% els gasos d’efecte hivernacle, respecte de les emissions de 1990. També el 2020, i en el marc dels Acords de París de 2015 sobre Canvi Climàtic, els Estats han de presentar la llista d’actuacions concretes que s’obliguen a fer per aconseguir que la temperatura mitjana del planeta no tingui un increment superior a dos graus respecte dels nivells que tenia en l’època preindustrial (aquest sembla un paràmetre indeterminat), i, en qualsevol cas, limitar en un grau i mig (1,5º) l’increment de la temperatura ambiental, i així poder arribar a un equilibri entre emissions i absorció de gasos a meitat del segle XXI.

Potser ens ha costat prendre consciència que l’excés de vapor d’aigua (H2O), de diòxid de carboni (CO2), de metà (CH4), d’òxid de nitrogen (N2O), i d’altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és perjudicial per a la vida a la terra, i que cal limitar-ne les emissions i afavorir l’aplicació d’instruments per a llur absorció. Ara no hi ha cap excusa per a quedar inactius.

L’exemple de la fundació holandesa Urgenda, que des d’un posicionament altament responsable trasllada als governants del seu Estat l’exigència d’actuar decididament i responsable, amb actuacions concretes, per tal de reduir significativament els gasos d’efecte hivernacle en el seu territori, ens marca el camí.

Davant del fet que comentem, sorgeix, inevitablement, una pregunta: i la resta, què fem?