L'habitatge social i la gentrificació a l'Aran

La Vall d’Aran és una bona mostra de com la urgència i la precarietat del dret a l’habitatge no és només una qüestió del món metropolità, i de com el procés de gentrificació fa que es revaloritzi el patrimoni immobiliari existent en favor d’uns pocs i la població se substitueixi per una de classe més alta, perjudicant així les classes treballadores.

La demanda de pisos de lloguer, especialment en època hivernal, es multiplica a l’Aran. El rendiment econòmic d’un pis turístic en dates festives facilita als propietaris uns guanys que superen les expectatives econòmiques anuals, i aquests prefereixen llogar-lo a turistes que a ciutadans que en tenen necessitat, com treballadors autòctons, parelles joves amb fills, treballadors temporers, famílies monoparentals o persones en situació vulnerable. Moltes d’aquestes persones i famílies sol compten amb un treball precari i temporal: un 90% dels treballs en llocs de muntanya i turístics depenen del turisme i de la meteorologia, són estacionaris i sense continuïtat.

A més, l’extens parc de segones residències de la jet-set, en mans de grans empreses i persones adinerades, ha fet que els treballadors de la nostra Vall es vegin incapaços d’accedir a un preu immobiliari raonable. L’especulació amb els més privilegiats ha provocat que els preus de l’habitatge siguin desmesuradament inaccessibles per un nucli familiar de classe treballadora.

Això ens porta irremeiablement a una urgència que ha de ser resposta amb l’increment d’oferta de pisos de lloguer social, preus assequibles i unes condicions dignes que no impossibilitin el manteniment de la unitat familiar. Segons l’INE, a l’Aran hi ha 714 habitatges desocupats, nombre més que significatiu per a poder equilibrar la balança i donar una resposta a la manca d’habitatge. L’administració s’ha de posicionar en les negociacions entre particulars, propietaris i entitats bancàries, a fi de fer realitat les polítiques socials que els són exigibles i el dret universal a un habitatge digne.

A més, a la nostra Vall hi ha molts espais infrautilitzats, edificis que es poden rehabilitar i integrar al parc d’habitatge social i servirien per pal·liar aquesta urgència, com col·legis públics tancats. I bona part del sòl edificable cedit pels promotors, d’acord amb la legalitat urbanística, no ha estat aprofitat ni per a la venda ni per a la promoció d’habitatges de protecció, en una greu omissió que afecta la ciutadania. Alhora, la concessió d’habitatge social cal que sigui rigorosa, objectiva i transparent.

Existeixen pocs controls i es donen casos no ètics tant en la concessió com en la continuïtat d’inquilins que no compleixen amb els supòsits de risc ni vulnerabilitat.

Tot plegat evidencia que la vida rural a l’Aran no és el lloc idíl·lic i paradisíac que alguns pinten i altres imaginen, amb paratges verges, natura, aigua, neu, animals assilvestrats i benestar per a tothom. Per fer-ne un retrat fidel cal viure’l i patir-ho.

Viure avui a l’Aran és patir preus de Barcelona però amb els serveis d’una aldea isolada; és tenir treball només de temporada i haver de viure d’aquests ingressos tot l’any; és tenir només un col·legi per a l’educació dels infants; és dependre del vehicle privat o d’un transport precari per fer qualsevol tipus de paperassa davant l’Administració, per visitar un metge especialista o per gaudir de serveis culturals bàsics; és estar a 2 hores en cotxe d’una petita ciutat amb serveis. Viure i treballar a la Vall d’Aran és haver de pagar com els que només vénen de vacances a esquiar a Baqueira però patint tots els dèficits d’un territori isolat, precari i desigual.