Fiscalitat de l'empresa familiar

Aquest és un article que molt ràpidament pot quedar obsolet, perquè la fiscalitat és un tema molt polititzat. A més a més està sotmès a correccions per especialista. La fiscalitat de les nostres empreses familiars es troba a la mitjana europea.

Les empreses familiars representen el 68% del PIB català. La seva continuïtat està fiscalment penalitzada, ja que amb el pas de les generacions, si no es fan podes, augmenten el nombre d’accionistes, i això produeix una dilució del capital que fa difícil a les següents generacions complir per si mateixes les condicions per gaudir dels avantatges fiscals de l’empresa familiar.

La primera qüestió és tenir clar què és una empresa familiar segons l’agència tributària: una empresa amb més del 50% dels actius afectes a una activitat operativa efectiva amb una participació directa del 5% a títol individual o d’un 20% com a grup familiar en la qual un dels membres té funcions directives (reals) que li suposen més del 50% dels seus rendiments nets del treball, activitat empresarial o professional.

De l’impost de patrimoni n’estan exempts els béns i drets comptabilitzats a l’actiu de l’empresa que són necessaris per al desenvolupament de l’activitat. Una estructura hòlding (societat matriu que té accions de les seves filials) pot ser òptima en l’àmbit fiscal. Cal tenir cura de complir els requisits d’exempció a totes les filials, no només a la matriu; d’evitar que la “pujada” de tresoreria la converteixi en una societat professional i per tant no exempta.

A l’impost de donacions hi ha reducció del 95% de la base imposable, igual que en el de successions, sempre que el donant tingui 65 anys o estigui incapacitat, estigui exercint funcions directives que suposin més del 50% dels seus rendiments... i deixi d’exercir-les de forma efectiva. El receptor ha de mantenir 5 anys el rebut. En realitat es tracta d’un ajornament, ja que si ven tributarà per IRPF amb els valors del causant. Una qüestió a tenir en compte és que, segons les regles de legítima hereditària, aquestes s’han de calcular segons el valor al moment de la mort del causant; per la qual cosa l’augment del valor de l’empresa degut al donatari beneficia la resta de legitimaris. L’existència de 19 subsistemes fiscals a l’estat, i el fet que el nostre sigui dels més confiscatoris, pot incentivar el canvi de domicili fiscal. Aquest ve definit per la residència efectiva durant 183 dies anuals durant 5 anys. Hi ha una sèrie de presumpcions sobre quina és aquesta, i l’agència tributària té un especial interès a vigilar els trasllats amb conseqüències fiscals. Una eina que no tothom coneix és la del pacte successori, que seria com un testament però irrevocable sense acord de les parts. Pot tenir conseqüències fiscals importants a partir de determinats imports, ja que és un acte mortis-causa i per tant subjecte a l’impost de successions, menys potser en cas d’adjudicació immediata. L’impost de successions és, igual que l’IRPF, un impost progressiu, és a dir, que a mesura que augmenta la base imposable pot augmentar el tipus, i per tant l’augment de la quota pot ser més que proporcional. Però no existeix acumulació tributària d’actes mortis-caua, és a dir que pactes successoris –pot haver-n’hi més d’un– i successions no s’acumulen, mentre que sí que poden tenir que fer-ho donacions i successions. Per tot l’exposat sembla que convé, de tant en tant, revisar amb un especialista la previsió fiscal de la nostra família empresària, per combatre així un dels dimonis que l’ataquen: el de la improvisació, el de posposar els temes importants amb l’excusa, per exemple, de les urgències del dia a dia. Però convé tenir en compte un parell de consells. Primer, com hem dit, la fiscalitat està subjecta a molts canvis polítics, de manera que la planificació fiscal a llarg termini pot ser una pèrduda de temps; val més analitzar i executar ara el que convingui. Tinc un client que ha traspassat tota l’empresa familiar als seus continuadors perquè diu que “això només pot anar fiscalment a pitjor”. I ho ha fet garantint-se una solució a la qüestió “de què viuré?”, que avui en dia ha de plantejar-se tot predecessor amb dos dits de front. Segon, han d’analitzar-se les alternatives i conseqüències fiscals, però aquestes no han de ser el criteri de decisió; és a dir, que l’objectiu no ha de ser pagar el mínim d’impostos, sinó fer el que convé pagant els menys impostos possibles. Per acabar: tenim o tindran caixa suficient per fer front a les càrregues fiscals? Ja que no és el mateix patrimoni que caixa.