El Govern només sobreviurà si ho fa molt bé

Formació de Govern aquesta setmana amb sensació d’alleujament, almenys per a una part de l’opinió pública. Era tal la desconfiança en la capacitat dels polítics per assolir acords que al gabinet es va rebre com un sedant, per a altres com a alarma, o bé com a mal menor. “No diré que m’agradi –assenyala una empresària catalana– però veig que això s’engega, com si volguéssim recuperar el temps perdut.” És veritat que per desencallar la situació van fer falta vots de sensibilitats polítiques contradictòries i fins i tot estridents. I que l’operació va estar a punt de ser dinamitada quan la Junta Electoral Central, d’improvís, va inhabilitar Torra, activant una mina per truncar la investidura. Però al final Pedro Sánchez va sortir del Congrés com a President i el govern de coalició entre dos partits –només dos i no deu, com es denunciava– va començar a caminar. Com aquests equips de futbol que per guanyar ja només depenen de si mateixos, aquest Govern només tirarà endavant, encara que amb moltes dificultats, al Congrés si treballa amb encert i sense grans errors. Sap Sánchez que la música que l’acompanyarà serà molt molesta, perquè l’oposició no concedeix treva i els mitjans que li donen suport dibuixen cada dia un panorama ombrívol. L’escriptor Richard Price, que conrea el gènere del terror, declarava aquesta setmana a Madrid: “Si es tracta de terroritzar, res no supera els titulars de premsa.” No es referia necessàriament a la política espanyola, però la seua afirmació és aplicable. Per sort per a ell, no escolta algunes tertúlies en les quals sembla que s’acabarà el món. Enric Juliana aixeca el faldó de la taula braser tertuliana i escriu que “no està en joc la unitat d’Espanya. Està en joc qui mana a Espanya”.

Per a aquesta nova etapa, el Govern va carregat de ministres, quatre més, però no en tots els casos es multipliquen funcionaris. Alberto Garzón és ministre de Consum amb els recursos que abans tenia aquesta secretaria d’Estat i el mateix Irene Montero a Igualtat, o Manuel Castells a Universitats i Escrivá a Seguretat Social. Ha calgut trossejar ministeris per quadrar la coalició. Poc més. El polèmic nomenament com a Fiscal General de l’exministra de Justícia Dolores Delgado va tapar l’estrena. L’important és que resolguin. “Escrivá és un home de negre d’aquests que enviaven per intervenir bancs i hisendes”, adverteix un banquer andalús que el coneix bé. Ho celebra. A la ràdio, rialles per les paraules que descobreix la ministra d’Igualtat, com “persones racialitzades”, i la poca igualtat que suposa que només nomeni dones per a aquest ministeri. Per la seua banda, Escrivá anuncia que l’economia necessita milions d’emigrants; o la nova ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, que dirigia el Centre Internacional de Comerç (una agència de l’ONU i l’OMC), llança la “diplomàcia econòmica”. Francesos i britànics estan en això fa anys. Per això guanyen tants contractes.

D’altra banda, Pablo Casado s’ancora en el bloqueig, per exemple, de la renovació del Consell del Poder Judicial. Ha d’estar atent perquè, minuts després, va sortir Vox per dir que “estem en contra del sistema d’elecció del CPJ, però hi participarem”, encara que després se’n va desdir. Ho advertim ja: Pedro Sánchez ho té molt difícil, però Pablo Casado també.