Goyo Ordóñez, 25 anys

El 23 de gener del 1995, el telenotícies de les 3 ens esglaiava amb la tràgica notícia del vil assassinat de Goyo Ordóñez a Sant Sebastià. Han passat 25 anys i l’aniversari de la mort del Goyo pren un significat especial. La gent sent una especial desafecció per una classe política desacreditada que no li resol els problemes, que supedita l’interès general al partidista i que al final acaba contaminant-se d’una profunda divisió que una exemplar transició havia permès de superar.

Per això, avui em sembla especialment oportú parlar de Goyo Ordóñez, que vaig tenir la sort de conèixer a fons l’any 1987. El Partit Popular acabava de sortir d’un Congrés en el qual va elegir com a president Antonio Hernández Mancha, que em va designar, sent diputat per Lleida, Secretari Nacional d’Acció Territorial. El meu primer encàrrec va ser proposar un candidat del nostre partit per Sant Sebastià per a l’any 1987, i allà que vaig anar.

En el primer acte públic a Sant Sebastià amb tot just una trentena de militants a la seu del nostre partit, i més gent fora esperant la nostra sortida proferint tota classe d’amenaces i insults, em va sorprendre la intervenció d’un noi de 24 anys plena de sinceritat, claredat i coratge. Després de diversos intents amb possibles candidats a les municipals, frustrats per la pressió dels seus familiars que no volien quedar-se orfes o viudes, em vaig dir que probablement aquest noi, que no era cap altre que Goyo Ordóñez, podia ser el candidat.

Me li vaig atansar, vaig començar a conèixer-lo, vam sintonitzar i ens vam caure bé. Als seus 24 anys era un home madur, vitalista, amb personalitat, principis sòlids i idees clares, i era un valent, qualitat no menor en els anys de plom del País Basc, amb la gent terroritzada per aquests “valents gudaris” d’ETA que tan aviat disparaven per l’esquena que posaven una bomba sota el cotxe. Però el Gregorio, a més d’un valent, era aquella classe d’home amb tan profundes conviccions que era capaç de convèncer els altres. Tot un líder, i per això va poder arrossegar els companys necessaris per formar una candidatura no exempta de perills.

Per descomptat que el Goyo era un acèrrim defensor de la unitat d’Espanya i de la Constitució, però el seu sentiment més arrelat era el de la defensa de les llibertats i la seua vocació de servei, raons per les quals finalment va acceptar la candidatura que li va proposar el president Hernández Mancha. Els donostiarres van detectar aquests valors i en contra de tots els pronòstics va sortir de regidor, malgrat ser del PP. Ja a l’Ajuntament, el Goyo va poder demostrar la seua gran qualitat humana a través d’aquesta vocació de servei que es manifestava en la seua entrega total en el dia a dia per resoldre els problemes de la gent sense mirar el seu color polític.

I per això els regidors del Goyo es van multiplicar fins a cinc, i fins a una previsible victòria que auguraven els sondejos el gener del 95. L’Alcaldia de Sant Sebastià per al Partit Popular, encara que fos per al Goyo, quin horror! Això els nacionalistes, això ETA, no ho podien consentir i per això ETA el va matar. En contra dels sentiments i la llibertat d’un poble, el de Sant Sebastià, que el volia com a alcalde i que va sortir a acomiadar en massa el seu Goyo de l’ànima trencat pel plor i per un dolor com poques vegades havia vist tan aclaparadorament. Eren les 7 del vespre, els carrers de la ciutat estaven sense llum, com les cases, perquè la gent era al carrer, en aquella llarga cua que no podia moure’s des de l’Ajuntament fins a la catedral.

Espanya viu una situació inquietant. Avui com mai no necessita mantenir viu el record de polítics com Goyo Ordóñez, per comparar i per reaccionar. Perquè no pot ser que el braç polític dels que han assassinat tantes víctimes innocents siguin els socis d’un Govern que pacta amb els separatistes, amb aquells que no respecten les lleis, i que és presidit per un polític que representa el més viu contrast a la defensa dels principis i valors, en una paraula, a l’autenticitat que ens ha llegat la trajectòria de polítics com Goyo Ordóñez.

PD: Aquest article va dedicat a la viuda i al fill de Goyo Ordóñez, a la seua germana i resta de la família, a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, a altres polítics assassinats per ETA, a ciutadans anònims i a tantes víctimes innocents totes de la barbàrie terrorista.