Què està passant amb la classe dirigent?

A dia d’avui, i de fa ja un temps, una sèrie d’onades de revoltes populars es produeixen arreu del planeta com a conseqüència de fets que esgoten la paciència dels ciutadans. A França, els Armilles Grogues porten més d’un any amb grans mobilitzacions a l’origen de les quals hi va haver l’encariment del preu del gasoil. Els que van iniciar el moviment van ser els invisibles per a la República, segons Christian Lavarde; a més, porten més d’un mes en vaga general de transports públics per evitar les retallades en les pensions i l’augment en l’edat de jubilació. A l’Equador –octubre del 2019–, les revoltes van ser provocades per les retallades als subsidis dels carburants. A Xile, per la pujada del preu del bitllet de metro. A Bolívia, amb l’excusa de frau electoral –que no s’ha pogut demostrar– els militars van fer un cop d’estat amb la complicitat de la dreta més reaccionària i neoliberal del país, amb una repressió completament racista i de classe. A Colòmbia, per no estar d’acord amb les polítiques neoliberals i de repressió i assassinats. En aquest cas el desencadenant de les protestes va ser descobrir que l’exèrcit havia bombardejar un poblat per acabar amb la guerrilla assassinant 18 nens i nenes. A l’Iraq les mobilitzacions han estat per la destitució d’un general que havia lluitat contra els jihadistes i començava a lluitar contra la corrupció. Al Líban, per l’augment de l’impost al WhatsApp. A l’Iran, contra el govern corrupte i repressor. A Hong Kong, lluiten per evitar que s’aprovi una llei que permetria l’extradició a la Xina. Hi ha molts més escenaris convulsos encara arreu del món: a Haití, Hondures, Polònia, Rússia, el Pakistan, etcètera.

Tots aquests exemples es produeixen com a conseqüència de més de quaranta anys d’aplicar polítiques neoliberals tant en l’àmbit econòmic com en el polític. L’egoisme i l’avarícia de les classes adinerades no tenen topall ni aturador. Com més riquesa tenen, més en volen. I si alguna ètnia, grup social o de gènere reivindica que s’ha de repartir més la riquesa generada amb el treball de les persones, es posen molt neguitosos i violents. No accepten que se’ls qüestioni la facilitat que tenen per enriquir-se. Creuen que els pertoca per naixement i per classe; consideren que és el seu dret, com en l’època feudal ho consideraven els senyors feudals i els nobles.

Als països més rics el nombre de persones pobres va augmentant i la riquesa dels més rics també. I, per assegurar-se que podran continuar acumulant riquesa, amb la complicitat dels diferents governs electes es promulguen lleis que, cada vegada més, limiten la llibertat dels desposseïts perquè no puguin reivindicar el seu dret a poder viure amb dignitat i no com a pàries, com a servents dels que tenen el poder.

La llei mordassa de l’època de M. Rajoy i l’actual llei mordassa digital del president Pedro Sánchez són dos exemples molt clars de la limitació del legítim dret de protesta.

Tampoc hem d’oblidar-nos de la injecció de diners que estan rebent els diferents grups feixistes arreu del món. Les elits actuals tenen una molt bona relació amb aquests grups ideològicament reaccionaris. Aquests no qüestionen el model econòmic neoliberal, no el toquen, quan és l’arrel del problema.

El poder econòmic actual té una relació molt dolenta amb la democràcia perquè aquesta, ben utilitzada, pot frenar la capacitat de robar, discriminar, espoliar i fer emmalaltir la població amb la contaminació del medi ambient. La forma d’aturar-ho, tal com s’està fent, és la mobilització continuada dels diferents sectors socials.

Per citar alguns exemples de lluita cal destacar els col·lectius feministes, que ens estan mostrant el camí denunciant la discriminació, la violència i els assassinats masclistes i institucionals. També els i les joves amb el moviment per aturar el canvi climàtic, la Marea Pensionista, reivindicant pensions dignes o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que fa anys que es mobilitzen per frenar els desnonaments de les famílies més vulnerables. Hem de prendre consciència i actuar.

Com diu aquella vella i bonica cançó de Sergio Ortega Alvarado i el grup xilè Quilapayún: “El pueblo unido jamás será vencido”.

Llibertat preses polítiques i presos polítics.