La Lliga Democràtica, pel bon govern

Des que es va posar en marxa el procés sobiranista a Catalunya s’ha imposat una lògica majoritària. Aquella que considera que és legítim imposar un punt de vista sobre una qüestió àmpliament divisiva pel sol fet de disposar d’una majoria parlamentària. Una lògica que ha aplicat l’independentisme amb uns resultats funestos tant en termes individuals com col·lectius. Ho va fer el 6 i 7 del 2017 quan va traspassar tant en la forma com en el fons totes les barreres de l’estat de dret utilitzant la seva majoria parlamentària, no sols per aprovar unes lleis que acabaven amb la supremacia de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, sinó també per menysprear els drets de la minoria, dificultant fins i tot el debat. I ho va tornar a fer el 27

d’octubre quan va declarar una independència avalada per una majoria parlamentària però no per una majoria social. Des d’aleshores l’independentisme diu voler ampliar la seva base per continuar aplicant aquesta lògica, però gaudint d’una major legitimitat. Una lògica de què s’han contagiat alguns partits com Ciutadans i PP i alguns oportunistes, que busquen fer-se un vestit a mida amb les restes del previsible naufragi ciutadà, i que igual que l’independentisme busquen guanyar per la mínima i imposar el seu punt de vista que també ignoraria gairebé la meitat dels catalans.

Però, en realitat, els catalans no estan dividits en dos blocs. El cert és que la societat catalana és molt plural quant a les seves preferències respecte a l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya, que és el veritable conflicte, i no pas el debat entorn del referèndum, que, de manera interessada, ha monopolitzat la política catalana des del 2012. Això ho ha posat de manifest un estudi recent del Centre d’Estudis d’Opinió, Preferències sobre el debat territorial a Espanya, amb unes dades que refermen el que ja fa temps assenyalen els Baròmetres d’Opinió que aquesta institució realitza periòdicament. Quan als catalans se’ls demana com hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya, el 37,4 per cent considera que Catalunya hauria de ser un estat independent, el 27,4 que hauria de ser una comunitat autònoma, el 21,5 que hauria de ser un estat federal i només el 9,5% creu que hauria de ser una regió d’Espanya. No s’hi veu cap majoria que empari la independència ni tampoc cap altra l’statu quo, les dues opcions que defensen els que consideren que a Catalunya hi ha blocs. En canvi, sí que hi ha una àmplia majoria, el 62,4 per cent, que considera que Catalunya disposa d’un nivell insuficient d’autogovern i gairebé un 80 per cent creu que aquesta qüestió hauria de resoldre’s per mitjà d’una reforma constitucional. Una àmplia majoria massa sovint ignorada i a la qual convé començar a fer cas.

Mantenir la política de blocs com pretenen per interessos partidistes tant l’independentisme com la dreta unionista no només ignora les preferències dels catalans, sinó que pot incrementar la polarització social, elevar la frustració i contribuir a erosionar la convivència i la pau social, uns efectes que a la llarga suposen una amenaça per a la democràcia, que mai no ha de donar-se per descomptada. Urgeix, per tant, abandonar aquesta dinàmica i bastir amplis consensos que facin possible un ampli acord parlamentari que permeti resoldre el conflicte català. Fer-ho exigirà, sens dubte, maduresa i renúncies per part de tots, un escenari al qual només es podrà arribar si es deixa de cavar trinxeres i es comencen a construir ponts.

Amb aquest objectiu s’ha constituït la Lliga Democràtica, el pal de paller que ha de fer possible la presentació d’una l’alternativa política del catalanisme de centre a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una alternativa que permeti superar la política de blocs, amb una vocació de govern basada en la irrenunciable defensa de Catalunya i dels seus ciutadans, en la lleialtat institucional i que contribueixi a la reconciliació entre catalans sense preguntar a ningú d’on ve sinó on vol anar. Una alternativa que vol bastir un bon govern que deixi de governar només per a uns i comenci a governar per a tots els catalans, prioritzant l’economia productiva, la sostenibilitat mediambiental, l’equilibri territorial i les polítiques socials que combatin la vulnerabilitat i l’exclusió amb una tributació justa que no penalitzi l’activitat. Polítiques de l’àmbit quotidià que afecten la vida dels ciutadans i que durant anys han estat en segon pla i que difícilment tornaran al centre de la política mentre no es faci fora el procés.