Només s'estima allò que es coneix

“Sóc en Jordi Vidal. Un jove pagès en perill d’extinció. El camp és la manera com he après a estimar la vida, on he après a caminar, on he après l’amor cap a la terra i la vocació de pagès que m’ha ensenyat la meva família. Sóc la sisena generació de pagesos i és molt possible que sigui l’última. No hi ha cap motiu per seguir les passes dels pares i els avis. Els joves que ens incorporem a la pagesia ens arruïnem. Està desapareixent l’amor cap a la terra i la vocació de pagès. Així, els pobles desapareixeran. No em puc plantejar formar una família i ens esteu obligant a arruïnar-nos.”

És la història que en Jordi ens explicava la setmana passada a la Comissió d’Agricultura del Parlament de Catalunya. Podeu recuperar la seva intervenció, la d’en Manel Ezquerra, alcalde d’Alcarràs, i la d’en Francesc Torres, president d’Afrucat. Ells són les cares més visibles de la taula de la Fruita Dolça, que des de fa uns mesos agrupa de manera unitària, oberta i transversal sindicats, productors, patronals, alcaldies i diferents representants institucionals. Van comparèixer en seu parlamentària per explicar per què la pagesia de la fruita dolça s’està morint i de quina manera necessita que entre tots l’ajudem.

Com és que Catalunya, com una potència productora de fruita dolça d’una qualitat reconeguda internacionalment que és, que supera en producció França i ltàlia i és la tercera regió de referència de la UE... està permetent que el sector s’estigui morint?

A una família pagesa per 1 quilo de préssecs o nectarines se li paga al voltant de 0,20 €, mentre que als supermercats no baixa d’1,50 € el quilo (6,5 vegades més). El mateix passa amb les peres i les pomes. I això no és tot, com ens explica el diputat Ramon Cònsola: “La família pagesa treballa tot un any preparant la collita, quan arriba, porta la fruita a la càmera (cooperativa, majorista, etc.) sense saber a quin preu final li pagaran, i el pagament no arribarà fins al cap d’un any d’haver començat a fer despesa; i no ho cobrarà tot, encara.” Qui pot viure treballant tot un any sense saber quant cobrarà? Els pagesos. I qui pot viure treballant tot un any perdent la meitat del cost del producte? Doncs ningú, ni els pagesos.

Les imatges de la Policia espanyola colpejant els pagesos d’Extremadura, que reclamaven poder viure dignament de treballar la terra, ens ensenyen que la problemàtica té un ampli abast.

Avui divendres famílies pageses senceres sortiran en tractorades cap a Lleida per fer sentir la seva veu davant la realitat fràgil que viuen. Busquen la nostra comprensió i complicitat.

Somriguem-los, fem-los arribar escalf i solidaritat. Deia el savi: “Només s’estima allò que es coneix.” Acostem-nos a aquestes famílies. No viuen un moment fàcil. La pagesia és el rebost del nostre país. El rebost ha estat de sempre la part principal de la casa. També la més amagada i protegida, on es guarda tot allò que consumim i que abans s’ha produït. Ajudem-nos. Ajudem-los. Cuidem-nos. Cuidem-los.

Les institucions catalanes, de l’estat i les europees hem de fer la nostra feina: ajudar que puguin viure dignament de la seva feina. Però la ciutadania també podem ajudar anant més enllà.

Amb els nostres petits gestos quotidians podem escollir comprar fruita de Lleida i de les nostres comarques. Fruita de qualitat, de km 0, saludable, sense emissions contaminants pel seu transport. Només necessiten un preu més just per a ells (entre 10 i 20 cèntims més per quilo de fruita). Dignificar la vida d’aquestes famílies també és al nostre abast, perquè, suposant que no hi ha ningú a la cadena de distribució que s’emporta una part excessiva i abusiva del preu final, que és molt suposar, quants consumidors no estarien disposats a pagar 0,15 € més per quilo si saben que així els pagesos obtenen un preu que els permet viure dignament? A França ja ho fan: tot i la fragilitat del sector, la ciutadania francesa valora molt el producte propi i estan disposats a pagar una mica més pel producte local per tal de salvaguardar-lo. Aquí també podem prendre’n exemple. Hem de practicar la sobirania alimentària. Sense oblidar que en la lluita contra la crisi climàtica, la pagesia també és el nostre principal aliat. Si el foc de la Ribera d’Ebre no va cremar més hectàrees fou perquè els camps conreats pels pagesos van parar el foc. La pagesia és una de les eines més útils per fixar població al territori i revertir el despoblament. El 60% dels nostres pagesos tenen més de 55 anys i quatre de cada deu pagesos són més grans de 65 anys. No hi ha relleu generacional. Moltes explotacions estan vivint els darrers anys. A Catalunya tenim també uns territoris, unes comarques i uns municipis que estan desapareixent lentament. Què passarà quan aquestes famílies no continuïn estimant la terra i els pobles es buidin encara més? Qui tindrà cura dels camps que poden aturar els focs? La pagesia és vida. I repoblament. La lluita contra la crisi climàtica i pagesia van de la mà, caminen juntes. Tres elements que són la volta de clau per situar les comarques de Lleida, el Pirineu i l’Aran com a referència de sostenibilitat ambiental i agrícola del sud de la Unió Europea.

En el final de la seva intervenció al Parlament, en Jordi Vidal explicava emocionat: “No veig futur, però el fet de seguir endavant un dia més, encara que només sigui un dia més, és una gran victòria!” Gràcies, Jordi, pel vostre exemple i coratge. Sapigueu que estem al costat de les persones i famílies com tu, que lluiteu cada dia per una vida digna tenint cura de la nostra terra. Defensarem el món rural i salvarem la pagesia!