Lleida amb el món agrari

A la nostra ciutat, aquesta setmana han estat protagonistes l’Horta i la pagesia. Dimecres es va celebrar a la Paeria un ple monogràfic sobre l’Horta de Lleida que va deixar clara la implicació de l’actual govern de la ciutat en la millora d’aquest patrimoni. Un patrimoni que no és tan sols natural, sinó que té un component d’immaterial, de forma de vida, de manera de ser, que impregna de caràcter tots els lleidatans i lleidatanes, tant aquells que hi viuen i hi treballen com els que la gaudeixen sense tenir-hi la seva residència. Un patrimoni que durant molts anys ha estat oblidat des de la Paeria i que ara, mal que els pesi als que durant anys no se’n van cuidar, ocuparà un lloc preeminent en les polítiques del nostre ajuntament.

No hi ha en tot Catalunya un exemple d’horta a l’entorn urbà com la que té la ciutat de Lleida. És un cas singular del qual els lleidatans hem d’estar orgullosos. L’Horta no són solament plantacions i cases al voltant del nucli urbà. L’Horta i la seva gent constitueixen un patrimoni social que es remunta segles en el temps i que cal protegir. No estem parlant de protegir ocells com en les ZEPA. En aquest cas estem parlant de persones. Persones que generació rere generació han fet de les diferents partides el seu lloc de treball i de residència. A l’Horta hi viuen i hi treballen milers de persones censades. La ciutat no els pot deixar de banda i els ben asseguro que no ho farà.

D’altra banda, ahir Lleida va exercir aquell paper de capital integradora i al servei del territori que molts fa anys que reclamem. La nostra ciutat va acollir una manifestació multitudinària amb més de cinc-cents tractors i prop de tres mil persones. Quin orgull de territori! Persones vingudes de totes i cadascuna de les nostres comarques en suport i solidaritat amb el sector de la fruita dolça. Sota el lema “Salvem la pagesia. Defensem el món rural”, ajuntaments, consells comarcals i institucions de tota la demarcació han consensuat una resposta unitària per buscar solucions en un sector que es veu atacat per una greu crisi de preus. El sector agrari i ramader, i concretament el de la fruita dolça, és un sector que produeix rendes. Hi ha agents econòmics en el sector de la fruita que s’enriqueixen. Mentrestant, el primer productor, el pagès, el creador del bé, ha de vendre el seu producte per sota de cost, perdent any rere any capacitat adquisitiva.

Tenim un territori tocat per la crisi de la fruita dolça, però si una cosa ens caracteritza, i la manifestació d’ahir n’és la prova concloent, és que davant les dificultats som capaços de sobreposar-nos i trobar la manera d’anar units vers un objectiu comú. Les demandes del sector són històriques, però ara mateix ja han deixat de ser simples demandes per passar a ser una petició d’auxili que reivindica el que és just. No es tracta de reclamar subvencions ni caritat. La reclamació és sobre una regulació que aporti justícia a una situació avui en dia molt injusta.

El sector primari és un sector estratègic per a qualsevol país i ha d’estar forçosament regulat per evitar aquests desequilibris i ineficiències en la cadena productiva i distributiva. No s’entén que sectors que es consideren estratègics com el de l’energia o el dels combustibles estiguin regulats des del sector públic i que, en canvi, el sector agrari es deixi desemparat als vaivens del mercat més salvatge. Un mercat que perjudica greument la baula més feble de la cadena. Regulació pública vol dir reequilibri distributiu, vol dir preus mínims i vol dir limitació a les desigualtats de renda. Si ningú discuteix un salari mínim interprofessional, per què no es fixen de la mateixa manera preus mínims a la producció que permetin una retribució digna a l’esforç de l’agricultor i el ramader?

Certament tot això ha de passar per un augment de la productivitat i per la modernització dels sistemes productius, però aquest pas necessari serà impossible si l’economia agrària continua essent de mera subsistència i mancada d’excedents que permetin una certa capacitat inversora.

Molts agricultors i ramaders del nostre país, joves i no tan joves, ho estan passant molt malament i no veuen futur en la professió que els van ensenyar els seus pares i avis. Una professió que també és una vocació, car l’estima a la terra és quelcom que es duu a la sang.

Alguna cosa s’ha de fer. Un país que descuida a qui li proporciona els aliments acaba depenent d’altres per menjar. I això a Catalunya no ens ho podem permetre.