Ser allò que volem ser

“Una dona ha de ser dues coses, qui vulgui i allò que vulgui.”

Al món rural hi ha una profunda bretxa entre homes i dones. Si la societat és masclista, el món rural ho és encara més.

Les dificultats són múltiples: l’accés als serveis socials i al transport públic de qualitat, l’escassa inversió en infraestructures, la dificultat per a accedir a les noves tecnologies, la formació, que s’ha d’anar a buscar a més de cent quilòmetres de casa, i, a més, les oportunitats de desenvolupar-se professionalment i de manera adequada amb els estudis, que són molt escasses; tots aquests factors fan que moltes dones es vegin abocades a deixar el món rural.

Les dificultats d’accés a aquests serveis fan que les dones acabin assumint-los: tenen cura de la llar, atenen els fills i la gent gran, s’encarreguen dels desplaçaments i, a més, també treballen fora de casa; la gran majoria a mitja jornada, però també a jornada sencera. Aquestes feines, però, es caracteritzen per la precarietat i la poca oportunitat de treballar en allò que volen ser, i això fa que moltes dones optin per marxar dels pobles, mentre les que es queden assumeixen la seva invisibilitat en un entorn masculí i, a més, envellit.

Que les dones marxin dels entorns rurals és posar fi a la vida dels pobles, a la seva essència. Marxen els pilars que sostenen les famílies, el camp, les empreses, la vida associativa... Les dones tenen un paper fonamental en el desenvolupament econòmic, local i territorial del món rural.

El món rural és fonamental per al desenvolupament del món urbà. Les dones que viuen i volen quedar-se al món rural han de poder fer-ho i aquestes dones s’han de visualitzar. S’ha d’invertir en serveis socials –escoles bressol, centres de dia...–, en infraestructures i transport públic de qualitat, i cal incorporar la perspectiva de gènere a les polítiques municipals i comarcals. S’ha de fomentar l’autonomia econòmica de les dones, millorant-ne l’ocupació en sectors com el turístic, l’agroalimentari, el forestal... S’han de buscar noves oportunitats de feina, però també aquestes dones han de ser presents en els espais de poder polític, social i cultural dels entorns rurals.

Nosaltres, CCOO, com a sindicat feminista, treballem perquè això sigui possible. Treballem des de la concertació social, des de les empreses, des de cada racó de la societat per a visualitzar les dones. Hi ha moltes dones del món rural que tenen moltes ganes de ser allò que volen ser, i les dificultats que representa viure en un entorn rural no poden ser el fre per a aconseguir-ho.

Les dones, totes nosaltres, independentment del nostre origen, independentment d’allà on vivim, tenim un gran poder, i aquest poder l’hem d’utilitzar per a aconseguir un món millor, més just i més igual. Sense nosaltres, això no és possible.

Des de CCOO de Lleida i a partir de l’objectiu del 8 de març d’enguany –“CCOO feminista: denúncia i acció”–, ens comprometem a portar els plans d’igualtat a totes les empreses en el marc de la negociació col·lectiva, a fer el seguiment de l’aplicació del registre de jornada, a negociar el registre de salari com a mesura imprescindible per erradicar la bretxa salarial i a lluitar contra la precarietat i les violències masclistes a les empreses on tinguem representació.