En memòria de Diana Garrigosa

A la taula del menjador de la Fonda Tampanada de Gósol, a més de la Lola Fondevila, la mestressa, hi som Diana Garrigosa, el seu marit Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i jo mateix en animada conversa mentre fullegem el llibre de Palau i Fabre Picasso vivent 1881-1907. Infantesa i primera joventut d’un demiürg. “El Tinent feia trampa”, etzibà de cop la Lola comentant la caricatura que Picasso va fer del seu company de tardes de farra al bar de la fonda. L’apunt interpreta de forma genial el personatge: mitjana edat, barba de dos dies, murri, mirada de través, rialla sota el nas...

A cal Tampanada es conserva intocable fins avui la cambra del segon pis que dóna a la plaça, on van residir aquell frenètic estiu del 1906 el jove pintor i la seva companya parisenca Fernande Olivier. La Lola Fontdevila, de la nostra família, i que va morir gairebé centenària, recordava perfectament l’exòtica parella: era aleshores una nena de sis anys que ja s’adonava de tot.

Josep Fondevila, el seu avi, es va fer tan amic de Picasso que el 15 d’agost, quan va marxar de Gósol, el va voler acompanyar a París, sense èxit, però va ser retratat profusament a l’oli, al llapis, nu, com una màscara esquemàtica, etc., pel genial pintor. Per cert, vaig arribar a conèixer personalment una altra Lola bellugadissa, xerraire i plena de simpatia: la néta del Tinent.

La casa pairal gosolana de la nostra família està íntimament lligada a Cal Tampanada perquè el 18 de maig de l’any 1878 Margarida Fondevila Solé, la filla de la fonda, es va casar amb l’hereu de Cal Benet, Isidre Solé Cusí. Van tenir 7 fills, el més gran dels quals fou el meu avi Josep Solé Fondevila. A l’estiu del 1906 la pollicada de nois i noies de Cal Benet freqüentava la casa de la seva mare. Per aquesta raó, amb tota probabilitat, van fer de models per a les pintures de Picasso protagonitzades per nois. Aquell estiu l’Enric, l’Isidre i l’Ot de Cal Benet tenien 18, 13 i 11 anys respectivament (Els adolescents, Parella adolescent, Els dos germans, Noi portant un infant al coll). La confiança provenia de la familiaritat del tracte diari; d’altra banda hauria estat impossible l’autorització dels pares en aquella època i en el context sociocultural d’un petit poble encimbellat a la muntanya.

Quina impressió devia tenir Picasso de Gósol i els gosolans fa 114 anys? Evidentment, un fortíssim contrast amb Barcelona i, no cal dir-ho, amb París. De les avingudes, cafès i luxe desfermat del París refulgent de la Belle Époque, la ciutat talismà dels més innovadors corrents artístics i culturals del món, al Gósol primitiu de cases elementals, d’economia agrària de subsistència, de gent senzilla amb un innat sentit de l’hospitalitat, que formava part d’una societat patriarcal; però també al Gósol voltat d’un espectacular paisatge de diàfana llum, de cels blavíssims, d’aigües cristal·lines, del penya-segat de Roca Roja encès pel sol ponent; un poble d’alta muntanya a redós del Cadí majestàtic i de l’altiu Pedraforca que oferí a Pablo i Fernande un devessall de sensacions estampades amb el més genuí segell de l’autenticitat, sense volutes ni cortinatges: l’olor del blat acabat de segar, els sabors de la cuina tradicional sense additius, els rostres treballats pel sol i la serena, les dones que duien caputxa com a l’edat mitjana, les tempestes estivals amb llamps i trons d’òpera de Wagner, el ball de les coses... Un contrast que va fascinar aquell jove dotat d’il·limitades potencialitats, una esponja que ho assimilava tot i que cremava etapes per convertir-se en l’artista més important del segle XX. Gósol va fecundar Picasso, que es lliurà a una frenètica producció de més de cent obres en poques setmanes. Van veure la llum els retrats de la seva companya (Fermande amb el mocador al cap, Fernande nua, Fermande sobre un mul); també Nu amb les mans enllaçades, Gran nu dempeus, Dona rentant-se, El venedor de flors i La dona dels pans. D’entre les nombroses pintures d’aquell estiu gosolà han assolit singular transcendència artística el bellíssim Cap de noia jove, lligat directament a la resolució final del Retrat de Gertrude Stein, que havia deixat inacabat a París; i Tres nus i L’harem, precursores del definitiu Les senyoretes del carrer Avinyó, la revolucionària composició que inauguraria el cubisme i, amb aquest, l’art contemporani. Preciós testimoni de les impressions gosolanes de Picasso n’és el Quadern Català, una petita llibreta de tapes de pell que duia sempre a la butxaca. Allà hi reflecteix amb tota espontaneïtat el que captava la seva mirada penetrant. Armiolls-tenazas; Farigola=timó, La noche, Un caballo siena, Trigo, Ocre, Cielo negro. La descripció de Gósol preparatòria d’una pintura em commou: “Una montaña, silueta sobre un cielo azul, un rebaño de casas sube desde la plaza, un lago azul refleja el cielo; delante un hombre conduce dos bueyes... un baile.” El Quadern Català acaba amb el curiós full de ruta del seu retorn a la Ciutat Llum: “Gósol-Vallvé (Veillver)- matxos; Puigcerdà-coche; Ax- coche; París-tren.”

El 2006, durant la commemoració del centenari d’aquell estiu prodigiós, asseguts per pura casualitat a la mateixa taula del menjador de Cal Tampanada, tinc la immensa fortuna de mantenir una conversa curulla d’anècdotes i acudits amb dues dames singulars, que aparentment no tenen res en comú: la Pepa de Cal Clot, l’autèntic pal de paller de la fonda al llarg de 60 anys, la que ho feia tot i ho sabia tot, i Maia Picasso, l’hereva per antonomàsia de la xispa, la vitalitat i el físic del gran pintor i, per damunt de tot, dels seus ulls, d’aquells prodigiosos ulls...