Deixem de marejar la perdiu?

Així expresso l’estupefacció per la notícia que la Generalitat estudia un túnel per Vilanova de Meià per accedir als Pallars. Ho faig des de l’admiració i estima per l’alcalde, els veïns de Vilanova i la seva magnífica fira.

Primer de tot cal dir que els pirinencs aspirem a fer túnels en tants ports com calgui i sigui possible, i també sostenible, seguint el model alpí. Un somni en el marc estatal i context econòmic actual.

Jo no tinc cap grup assessor d’infraestructures, però com a pirinenc, exalcalde, militant i ara president regional d’ERC a l’alt Pirineu i Aran, vull dir alt i clar que ja n’hi ha prou de fer-nos passar amb raons.

Estic segur que el túnel per Vilanova o especialment el projecte original de la carretera del Doll podrien ser opcions d’accés als Pallars, però la millora integral de Comiols és una reivindicació històrica, ho tenien tot a punt o això ens deien, però al pressupost del 2020 tampoc hi és. I ara sembla que el departament que se n’ocupa s’excusa dient que encara no sap per on passar!

Al Pallars fa vint anys que veiem consellers convergents o socialistes que presentaven la solució de Comiols: Pere Macias, Felip Puig, Quim Nadal...

Els presidents Montilla i Mas van recollir l’acord dels alcaldes per a aquesta infraestructura. I aquest darrer, en una estada a Portainé, deia que passades les retallades seria la primera obra important al Pirineu. Li ha passat al davant el també necessari arranjament de la C-14 amb túnel als 3 ponts. Així, la Seu d’Urgell aconsegueix un bon accés que vertebra la comarca i que s’afegeix al que pel Cadí comparteix amb els ceretans.

Que el secretari d’infraestructures fos l’alt-urgellenc Ricard Font hi devia tenir poc a veure, com quan es van arreglar trams de l’eix pirinenc i l’inefable Josep Borrell era ministre.

Arribats aquí, en reunió d’Esquerra amb alcaldesses i alcaldes com els de la Pobla, Isona o Tremp i altres companys de partit ens va semblar clarivident que la darrera opció és que a la conselleria del ram hi hagi una persona d’Esquerra pirinenca, que garanteixi amb llum pallaresa i una mirada ampla de país les bases d’un veritable equilibri territorial, a veure si així, a la tercera sigla (CiU, PSC, ERC), va la vençuda.

Resoldre l’accés als Pallars és prioritari. També cal minimitzar les periòdiques esllavissades i caigudes de roques a les nostres carreteres. Potser cal més manteniment i implantar un sistema de seguiment dels moviments del terreny, almenys, en les zones més inestables.

Això afecta l’N-260 (ho hem vist a Pont de Bar, al Cantó o entre Pobla i Sort), on l’Estat haurà d’impulsar un pla de xoc que dugui aquesta via als estàndards del segle XXI. Però en la majoria de casos són carreteres de la Generalitat (Rialp, Talarn o Terradets).

Un altre front de treball són les vies d’accés als nuclis de població, bàsicament en mans dels setanta-set municipis de l’Alt Pirineu i Aran. Aquesta és una situació insostenible per als petits ajuntaments pirinencs que no tenen els mitjans personals, tècnics i/o econòmics per fer-hi front.

Només al Pallars Jussà hi ha uns 140 nuclis de població i hem de lluitar perquè els seus accessos, majoritàriament municipals, estiguin en condicions, i això passa per la reversió a ens superiors que les puguin gestionar. Per aquest motiu, es va impulsar la declaració de Sant Esteve de la Sarga el juny del 2018, liderada pel seu alcalde, Jordi Navarra, i amb participació de diputats i representants de les forces polítiques (ERC, JxCat, PSC, Cs, PP i Comuns). Aquesta i altres iniciatives han esperonat la Diputació del president Talarn a treballar el pla zonal sota la direcció del diputat d’ERC, el poblatà Marc Baró.

Aquest pla és el pas necessari per traspassar vies municipals basant-se en la llei de carreteres. Mentre la Diputació hi treballa, instarem el Parlament a matisar/revisar el reglament que ho regula amb la finalitat que sigui aplicable en la lletra i l’esperit amb què fou concebuda.

Infraestructures viàries en condicions, sí, però sense oblidar el camp de les TIC, atès que no ens podem permetre una fractura digital de les dimensions de la de l’àmbit viari.

Al crit de “lo riu és vida”, a l’Ebre tothom va acudir a defensar els seus drets i, entre altres avenços, s’autogovernen veguerialment. Els pirinencs ens hi haurem de posar de debò perquè ens hi va el futur dels pobles i la gent de les nostres valls.