Comptes i contes de l'EMU

L’Empresa Municipal d’Urbanisme porta massa temps a l’ull de l’huracà polític i mediàtic de casa nostra.

Des que el Sr. Postius va interposar una querella en contra de diversos membres del seu Consell d’administració i al mateix temps regidors; contra el Director de serveis i Coordinador general de la Paeria, ja jubilat; contra el Coordinador Tècnic de Planejament urbanístic, desgraciadament ja traspassat; contra l’arquitecte municipal, que encara signa informes tècnics pel Govern actual de la Paeria, i contra l’auditora de comptes de les anualitats del 2015 i 2016, les coses, van quedar clares.

Una querella que acusa tothom que hi és concernit, políticament i professionalment, de falsedat de document mercantil i tràfic d’influències. Són paraules majors. La querella va ser presentada l’abril del 2018 amb evidents càlculs electorals, pensant que hi hauria sentència al voltant de la data de votació. Per influir-hi i de pas mirar de condicionar el vot.

Han passat prop de dos anys i han passat les eleccions però, pel que sigui, encara no hi ha resolució judicial en el sentit d’iniciar vista oral o en el d’arxivament de la causa, cosa que segurament el querellant no s’esperava i que ara li dificulta posar en pràctica les seves polítiques. Però per intentar apuntalar la seva posició política, ara que trontolla el seu relat judicial, compten amb un estrany peó com el Sr. Talamonte, que diu que és d’esquerres i que fa el trist paper del majordom per a la dreta econòmica de la ciutat, sense voler adonar-se de qui serveix en realitat i del contradictori que resulta per al seu electorat la pràctica d’aquest seguidisme en política urbanística dels interessos de JxC Lleida.

Altrament, van passar-se tota la campanya electoral fent insinuacions en uns casos i afirmacions rotundes en altres, que implicaven qüestionar de la manera més grollera i sense matisos la política urbanística dels anteriors governs de la ciutat.

Doncs bé, malgrat les nostres advertències, públiques i privades, respecte de les conseqüències que no formular els comptes de l’EMU 2018 podia tenir sobre el compte general de l’Ajuntament, el dia 21-10-19 van decidir fer-ho, mentre plantejaven, al mateix temps, la contractació d’una “auditoria externa i profunda” dels seus comptes. Per cert, de la qual mai més no s’ha sabut res.

El dia 09-12-19, en reunió informal de membres del CA ens informen que el nou coordinador econòmic de la Paeria ha trobat una fórmula màgica que permet formular els comptes del 2018 i passar el problema comptable de “factures pendents de cobrament a errors comptables detectats”.

Factures que deu i de les quals qui els ha encomanat la tasca no és cap altre que el seu soci únic: la Paeria, a qui, a més, mai no n’han demanat el cobrament. Posteriorment, ens arriba (i jo no m’ho podia creure) que l’empresa disposa d’altres informes que la Presidència ens amaga. Repassant les factures pagades per l’EMU detectem que hi ha tres factures de l’empresa Price Waterhouse Coopers i altres que ens criden l’atenció, per la qual cosa en sol·licitem una còpia dels documents que hi estan associats, l’11 de febrer del 2020, amb la qual cosa descobrim que amb data del 23 de desembre del 2019 aquesta empresa va emetre un informe que contradeia rotundament tot allò afirmat pel President de l’EMU, fins abans-d’ahir.

El Sr. Talamonte, el paladí de la transparència del Govern obert, ha amagat informació de manera deliberada a l’opinió pública i a l’oposició i, a més, ho reconeix públicament, com si això fos normal. Ha instat empleats de l’empresa a transmetre informació incompleta de manera interessada i ha fet la volta al món per tornar al lloc del qual no s’havia d’haver mogut mai, per acabar presentant-se com el salvador de l’EMU. Saule de Tars s’ha convertit, sense solució de continuïtat, en Sant Pau de Tars(lamonte). De ser el primer adversari de l’Empresa a ser-ne el redemptor. Ni prudència comptable ni reformulació de comptes ni auditoria profunda.

El refinançament del deute era l’única sortida raonable, ara i adés. Si ho hagués fet de primeres, ens hauríem estalviat tot el soroll polític i de xarxes que tant els agrada ni haver posat en risc les transferències d’altres administracions que l’han acompanyat i, com a mínim, ens hauríem estalviat els aproximadament 13.000 € que han costat els informes amagats. Aquesta és la manera de fer d’aquest Govern. Jutgin vostès!