Adéu al nostre Lluís Racionero

Ens ha deixat Lluís Racionero just quan la vida reprèn a les nostres valls. El contrast del Cadí nevat amb els prats verds, esmaltats de violetes, ja corprenia Cercamón, en realitat un pseudònim de l’autor, que sempre va perseguir el sentit profund d’un món que va recórrer sense oblidar mai la crida ancestral, soca i arrel, de les nostres muntanyes. Va néixer a la Seu d’Urgell l’any 1940, fill de militar i de la noia de Ca l’Andria, família pagesa propietària de l’hotel del mateix nom.

Lluís Racionero ha sabut viure en plenitud. Home del Renaixement, polièdric, visionari de vastíssima cultura, escriptor i assagista. Esteta de mirada intel·ligent amb un punt de picardia. Escèptic, contradictori i hedonista. Una persona d’ameníssima conversa, que no defugia mai la polèmica. Esperit lliure, posseïa una personal escala de valors i, és clar, una molt singular visió del món. Un món i una societat, la catalana i l’espanyola, que va enriquir amb vigoroses pinzellades fruit de la seva peculiar fusió dels corrents contraculturals que begué de Berkeley i de les filosofies orientals hindú i xinesa.

L’any 1988 va passar una mesada a la Xina visitant temples taoistes i buscant la seva personal il·luminació. S’identificava amb la filosofia xinesa, que en lloc de preocupar-se pel coneixement de la veritat a través de la lògica i la metafísica, ho fa pel coneixement de la vida. Recordava el gran Lin Yutang com un germà gran, quan qüestionava tot el pensament europeu: “Les grans filosofies d’Occident ni tan sols han començat a comprendre què és la vida.” I veié que si hi ha un país capaç de fer la síntesi de capitalisme i socialisme, com ja va fer de budisme i taoisme –el budisme chan, o zen– aquest era la Xina, ancorada en la unitat de contraris, el yin i el yang. No hi ha principi de contradicció, norma bàsica de la lògica aristotèlica, sinó que una cosa esdevé la contrària: “La nit comença a migdia”, com recordava sovint el Lluís.

Disposava també de sòlida formació tècnica: era enginyer industrial, doctor en Ciències Econòmiques i urbanista. Precisament com a urbanista, una faceta poc coneguda de la seva trajectòria, va deixar una fonda petjada a la Seu d’Urgell, la seva ciutat.

En primer lloc, va redactar l’estudi econòmic del Pla General d’Ordenació Urbana encarregat a l’arquitecte Balcells Gorina, que va aprovar l’any 1980 l’ajuntament democràtic sorgit de les eleccions municipals del 1979 i, curiosament, fou el primer pla d’urbanisme amb el vistiplau de la Generalitat restaurada. En la seva concepció bàsica, el PGOU de l’any 1980 és encara avui vigent, ja que la revisió de l’any 2003 va aprofundir en les seves coordenades fonamentals: la compleció de Pla d’Eixample del 1927 de l’arquitecte Bergós, l’alta qualitat de les noves extensions urbanes, i la preservació dels terrenys agrícoles i forestals i, per tant, del bell paisatge muntanyenc.

En segon lloc, va concebre el Parc del Valira i, dins d’aquest, el claustre modern que és conegut amb el seu nom. La idea fou genial: bastir una versió contemporània del claustre de la catedral, contraposant els mites positius (i negatius) de l’any 1000 esculpits en els capitells romànics, amb els mites de l’any 2000. Ell i l’escultor Cusachs van deixar per a la posteritat en els nous capitells les figures de Woody Allen, els germans Marx, Rita Hayworth, Sofia Loren, Bach, Beethoven, Pau Casals, els Beatles, Kennedy, Joan XXIII, Freud, Josep Pla, Gaudí, Kubala, Cruiff, etc. El Claustre Racionero és una refrescant i inesperada sorpresa per als visitants i una peça clau en la monumentalització de la petita ciutat pirinenca.

Des de l’eixida més alta de la seva vella casa d’Estamariu passava hores contemplant el Cadí, on llegia la que considerava la veritat més profunda: “La saviesa no ve dels llibres, sinó del goig i la submissió apassionats a la Natura.”