Reflexions al voltant del coronavirus

En aquests dies d’aturada i reclusió domiciliària (el Decret que imposa l’estat d’alarma diu que no afecta drets fonamentals, però no podem sortir de casa ni anar on volem. Només és un dir), potser impossibilitats de complir les obligacions ordinàries, tant si són personals com professionals, tenim davant nostre un temps diferent, més relaxat, imprecís, que convida a desenvolupar altres activitats.

I en aquesta tessitura és quan m’he posat de cara a la biblioteca, i no pas per localitzar cap obra concreta, ni consultar aquell voluminós tractat sobre dret civil en què, tantes vegades, he cercat amb ànsia la solució d’un problema. No hi buscava res en concret, ni esperava trobar res, però els ulls s’han entretingut repassant els títols que figuren en els lloms dels llibres de la col·lecció Bernat Metge, i és així com he tornat als clàssics.

Sempre cal tenir presents els clàssics. Són una font inesgotable de saber que moltes vegades m’han fet pensar sobre si realment tenim necessitat d’escriure, d’imprimir i de publicar obres noves, com moltes de les que omplen les llibreries d’avui.

Però deixem-nos de pensaments utòpics que no tenen gaire interès. Volia dir que el repàs visual de la lleixa dels clàssics m’ha portat, sense adonar-me’n, a fullejar La guerra del Peloponès, de Tucídides, i a fer-ne una relectura acurada.

Val a dir que l’obra de Tucídides té capítols insuperables i que m’he aturat especialment, perquè l’ocasió ho requereix, en el qual fa una insuperable descripció dels símptomes i efectes de la pesta declarada a Atenes després del primer any de la guerra (cap al 429 aC), així com les modificacions que, en els valors morals i en el comportament cívic dels ciutadans, ocasionà l’epidèmia, que exacerbà l’egoisme individual alhora que destruïa els valors de solidaritat, respecte i convivència.

No estem en una situació de pesta com la descrita per l’historiador grec, però estem immersos en un epidèmia que s’ha escampat pel territori de la mateixa manera que ho fa una taca d’oli als pantalons o sobre un paper.

Les disposicions governatives impedeixen que la gent pugui evadir-se organitzant balls, festes i/o banquets, però hom pot veure que els pocs que surten als carrers traspuen una certa desconfiança cap als altres, perquè ningú sap si aquell amb qui parles, ni si la dependenta que et despatxa la carn i/o la verdura, estan infectats pel coronavirus, i notes un cert grau de prevenció i de distanciament en les relacions.

També és cert que l’aïllament forçós de les persones ha despertat la solidaritat de molts que, voluntàriament, s’han organitzat per ajudar a fer la compra, treure les escombraries i tenir cura dels veïns que viuen sols i/o pateixen limitacions per la malaltia o l’edat, tal com ens ha explicat la premsa aquest darrers dies.

La reacció individual i social en front una epidèmia mortal –tal com explica Tucídides i com, més recentment, narra Albert Camus en l’obra titulada La pesta–, podem dir que és la mes egoisticament normal, des de la perspectiva de la defensa d’un mateix.

Però també es poden donar altres reaccions, com la que explica Boccaccio en El Decameró, on presenta un grup de florentins que, fugint d’una epidèmia, es refugien en un mas i passen les hores menjant, bevent i contant històries, algunes divertides i altres no tant.

Es tracta de no capficar-se per la situació, de mirar endavant, de treure profit del reduït espai que ens han deixat les circumstàncies i de mantenir l’esperança.

I en el món actual, marcat per la interconnexió personal mitjançant les xarxes de comunicació, pot ser molt fàcil i enriquidor muntar grups per a l’intercanvi d’opinions, de projectes, de relats literaris, de versos i de música.

Tot es qüestió de proposar-ho. Qui més, qui menys, ara té temps per fer-ho.