Propaganda versus informació

La pandèmia del coronavirus i la lluita per combatre-la estan posant tot el sistema sanitari a prova, com també la capacitat dels que governen. Des del primer dia s’ha dit que estem davant d’un enemic invisible i que els danys més greus que produeix poden ser, com estem veiem malauradament, la mort d’aquelles persones a les quals infecta. És, sens dubte, una munició amb què no estem familiaritzats i una guerra atípica. Bé, doncs estem en una lluita en què no solament cal un únic comandament que dirigeixi tots els bàndols, sinó que també requereix una “tropa” qualificada i preparada per combatre a la trinxera. Són els sanitaris, als quals hem de proporcionar tot el material que necessitin i ens demandin per fer front a la batalla que lliuren dia a dia, ja que l’enemic ens fica a prova amb tota la seva contundència. No sembla que a hores d’ara els polítics que ens governen a Catalunya tinguin clar qui és l’enemic i la seva capacitat de fer mal, malgrat “els informes diaris de baixes” que ens arriben des del que hauria de ser l’únic comandament, incloses les baixes que comptabilitzen també ells. Tenim comandaments per tot el territori que es dediquen cada dia a transmetre una propaganda que, cal recordar, no és el mateix que informació. No ho fan per la seva incapacitat, és la meva opinió, sinó que ho fan sent conscients que en la guerra és tant o més important la propaganda que la informació. La primera ajuda al fet que les forces de l’altre bàndol puguin flaquejar, erosionant l’ànim de continuar lluitant, sobretot si els manca material per anar a combatre. I també per motivar els soldats, difonent idees com que la manca de subministrament és culpa de l’altre bàndol, que ens ha cercat. La informació, doncs, es converteix en un objectiu que cal combatre amb propaganda, bé sigui per desmentir la informació real o per donar una visió esbiaixada i partidista que ajudi a erosionar l’ànim de les tropes del bàndol contra el qual s’està combatent. Tot això seria així en una guerra convencional, en què existeixen dos bàndols, cosa que no es produeix en la lluita en què estem immersos. Queda clar que a Catalunya els dirigents que governen –m’agradaria creure que no tots– estan obcecats a fer-nos creure que la batalla que lliurem és d’ideologies i, per tant, entre dos bàndols. No sé quant de temps caldrà perquè s’adonin que no és en absolut així i deixin d’una vegada per totes d’enfrontar la ciutadania, ni quantes baixes més s’han de produir perquè acceptin que cal fer un front comú sense estar constantment replicant la informació amb propaganda. Em sap greu i m’entristeix que inclús des d’institucions territorials es caigui en el parany de contribuir a aquesta publicitat, demostrant també no sols que no s’han adonat de quin és el tipus d’amenaça a què ens enfrontem, sinó reafirmant la incapacitat de governar una institució que porta paralitzada des que van arribar al capdavant. Tot plegat no m’hauria d’estranyar, ja que estan fent el que han demostrat fins ara, que és que el que saben fer bé: precisament propaganda de distracció.