La nostra segona línia

Les activitats agrícoles i ramaderes del país han estat i seguiran sent vitals per poder abastir d’aliments grans superfícies, supermercats, botigues i mercats ambulants que mantenen la seva activitat durant la pandèmia del Covid-19. Aquests dies que la pandèmia ens ha impartit una classe pràctica magistral sobre els efectes de la globalització de l’economia i la deslocalització de la producció, aquests dies la producció nacional ha tornat a posar-se en valor. I per què? Doncs perquè no estava valorada.

En països propers, el nostre camp, la nostra ramaderia i els productes que n’extraiem són molt valorats, gaudeixen d’un reconeixement que no troben a casa seva. Crec que aquest és un problema cultural i endèmic establert en la nostra societat, ja que el menysteniment del sector agrícola i ramader ve de lluny, especialment per part de diferents administracions, incapaces d’admetre que les partides pressupostàries no són suficients per fer front a les necessitats actuals del sector, i, per tant, incapaces d’aportar solucions efectives.

El passat 14 de febrer a Lleida ciutat es va celebrar una manifestació multitudinària sota el lema “Salvem la pagesia, defensem el món rural”, que va aconseguir un fet insòlit fins aleshores: la unitat del sector, amb els diferents sindicats agraris, la patronal, la federació de cooperatives, la plataforma en defensa de la fruita dolça i alcaldes i alcaldesses de diferents partits polítics.

Ja feia temps que el camp plorava i ningú l’escoltava (per cert, recordeu que els bancs no van implorar mai abans que l’Estat tingués la iniciativa de rescatar-los amb diners públics, els quals mai han estat retornats). I finalment el camp ha llançat un crit d’auxili per a la seva supervivència.

És injust constatar que avui dia moltes de les explotacions agrícoles segueixen treballant havent hipotecat part o tot el seu patrimoni per poder tenir liquiditat, com tampoc no hauria de ser lícit que amb el preu que cobren pels seus productes no cobreixin el cost de producció. Aquestes situacions són conseqüència directa de la manca de suport de les administracions.

Una de les demandes que ha vingut defensant i reivindicant el sector, aquests últims mesos, ha estat la reducció de l’índex de rendiment net aplicable al mètode d’estimació objectiva de l’IRPF per activitats agrícoles i ramaderes, el que es coneix com la reducció de mòduls, que es pot sol·licitar per inclemències climàtiques (gelades, pedregades...), per catàstrofes naturals (foc, inundacions...), per campanyes amb preus per sota cost de producció (crisi de preus), etc.

Amb la publicació de l’ordre HAC/329/2020, del 6 d’abril, al BOE 2020-4378, el Govern central tenia la possibilitat, a través de la reducció de mòduls, de donar oxigen al sector i no restar-li potencial de liquiditat, que és molt diferent de donar-li liquiditat. Parlo de no restar, perquè és el govern de l’Estat que, a través de la declaració de renda dels pagesos subjectes a mòduls recapta un impost que varia força depenent del tipus d’índex a aplicar. Aquests dies ens han estat dient fins a l’extenuació que “el Covid-19 no entiende de territorios” i ara resulta que la regulació del sector agrícola sí que entén de territoris, com queda reflectit a l’esmentada ordre en el greuge comparatiu entre municipis amb tan sols 5 km de distància en línia recta: als municipis lleidatans de Massalcoreig i la Granja d’Escarp s’aplicarà un índex del 0,30, mentre que als municipis d’Osca Torrent de Cinca i Fraga, l’índex a aplicar serà del 0,26.

Demano al Ministeri d’Agricultura que revisi de nou i esmeni l’ordre HAC/329/2020 per dos motius: el primer, que es reconsideri l’índex de rendiment net aplicable als municipis de la demarcació de Lleida, i el segon, que s’incloguin a la llista de reduccions per circumstàncies excepcionals els municipis afectats pels incendis a la Ribera d’Ebre, els quals no hi apareixen.

Anteriorment he mencionat que el sector fa anys que pateix un menysteniment per part de diferents administracions. Sóc de les persones que penso que hem de predicar amb l’exemple, per aquest motiu aquesta és la segona legislatura que l’equip de govern de l’Ajuntament de Térmens apliquem una bonificació del 25% de l’IBI rústic a aquelles parcel·les on hi ha construcció, sempre que el propietari ens pugui acreditar que el 75% dels seus ingressos provenen de l’agricultura. Cadascun de nosaltres hem de poder ficar el nostre gra de sorra per defensar la figura de l’agricultor professional.

En aquest sentit, a les portes d’una campanya de recollida de la fruita que es preveu complicada, com a representant d’un municipi de la Catalunya rural tinc el deure i també el dret de reclamar a l’administració de l’Estat i al Govern de la Generalitat de Catalunya que adoptin de manera urgent les mesures necessàries per garantir la mà d’obra que el nostre sector agrícola necessita, i així mateix que dissenyin els protocols i els plans d’actuació per gestionar l’arribada i l’estada d’aquestes persones treballadores als nostres municipis. Que aquesta campanya sigui un èxit és cosa de tots i totes. En aquesta crisi sanitària, social i econòmica, la “primera línia” mereix tot el reconeixement i agraïment, i totes les mesures de suport seran poques. No ens oblidem, però, de la “segona línia”, en aquesta hi ha el sector agrícola i ramader, que tot i no estar acarats directament amb el coronavirus, són la rereguarda que manté la primera i la tercera línies en peu. Hem de treballar incansablement en la defensa del territori i de la seva gent, amb un únic objectiu: que ens puguem guanyar la vida dignament i puguem deixar un futur prometedor a les generacions que han de venir.