Lleials, però no submisos

“És hora de posar l’espatlla. La pandèmia la guanyem units. La Covid-19 no distingeix de colors polítics.” Frases que hem escoltat fins a la sacietat des que es va decretar l’estat d’alarma el passat 14 de març i que s’ha anat prorrogant quatre vegades amb la conducta gairebé modèlica dels ciutadans i el suport del principal partit de l’oposició. Qüestió de responsabilitat davant d’una societat que ha patit la defunció de més de 27.000 conciutadans, famílies trencades pel dolor que no han pogut acomiadar-se dels seus éssers estimats i una crisi econòmica que pot desembocar en una greu crisi social. Potser no és casualitat que hàgim penjat l’abric al penjador i tornem a trepitjar el carrer en mànigues de camisa vorejant els trenta graus. Potser darrere d’aquesta basta realitat s’amaga un clar missatge: després del confinament ens hem desposseït d’allò superflu i hem convertit l’indispensable en banal.

Arribats a aquest punt, ja va sent hora de posar les coses clares i evidenciar que la gestió que ha portat a terme el Govern ha estat nefasta. Al marge de les inevitables falòrnies que han circulat per la xarxa acompanyades per una immediata rectificació, ningú no dubta de la tardana reacció del Govern, després de conèixer que la vicepresidenta Carmen Calvo va ser nomenada màxima responsable del Comitè de Coordinació Interministerial davant el coronavirus el 4 de febrer. Un mes més tard, quan el virus ja campava al seu aire, sabent-ho els màxims responsables d’aquest país, acabaven d’ultimar-se els preparatius d’un 8-M que passarà a la història per convertir-se en un focus d’infecció mortal. A més de “soles i borratxes”, les manifestants van tornar a casa amb alguna cosa més, i si no que l’hi preguntin a la ministra d’Igualtat, Irene Montero. Aquell cap de setmana, només a Madrid es van celebrar més de setanta esdeveniments multitudinaris bàsicament perquè Pedro Sánchez va creure que la seua ficció superaria la realitat. A partir d’allà, les dades “oficials”, àmpliament conegudes, de la pandèmia evidencien la pèssima gestió d’un fenomen que necessitava de tot menys d’altivesa. Les xifres són paupèrrimes en tots els sentits però em quedo amb una, la dels 48.000 professionals de la sanitat contagiats –suposa més del 21 per cent de la població– i els 76 morts, tot això conseqüència de la falta d’equips de protecció individual. De fet, en el dia d’avui més de 3.300 famílies i sis associacions ja han presentat les seues querelles contra el Govern de Pedro Sánchez per prevaricació, homicidi imprudent i omissió del deure de socors.

La manipulació, la falta de transparència i la inacció o mala praxi en aquesta crisi sanitària han deixat al descobert en mans de qui estem. S’emporta la palma la inexistència del famós rànquing mundial de tests de coronavirus del qual presumia Pedro Sánchez, després d’enxampar-lo la CNN. Vergonya aliena comptar amb un president que ens ha venut una pandèmia d’aplaudiments i arcs de Sant Martí, utilitzant els seus mitjans afins i per tal de prorrogar l’estat d’alarma sine die.Des de mitjans del mes de març Moncloa i el seu entramat s’han convertit en un portal propagandístic i en una fàbrica d’anticossos contra les llibertats. La majoria de països que estan lluitant contra la Covid-19 ho han fet sense aplicar l’estat d’alarma o aixecant-lo al cap de poques setmanes. De fet, la Unió Europea demana de substituir-lo per lleis ordinàries, i el seu Conveni de Drets Humans i el Reglament de l’OMS validen la limitació de mobilitat sense excepció legal. El Partit Popular ja ha donat un ultimàtum al Govern oferint un pla B que passa per arraconar un estat que els permet campar al seu aire dotant-los de poders excepcionals i aplicar fins a sis lleis vigents que faculten mantenir el comandament únic i limitar la mobilitat. La lleialtat del Partit Popular, després de dos mesos donant suport als plans de Moncloa, continua estant amb els espanyols davant dels enganys i ineficàcia de Pedro Sánchez.