El líder afronta les tensions

Tensió 1: L’expert vs. l’aprenent. Tradicionalment, els líders construïen les seues carreres desenvolupant una profunda experiència d’algun tipus i demostrant nivells creixents de competència a mesura que ascendien en l’escala corporativa. Les organitzacions van assumir que aportarien una perspicàcia superior al desafiament en qüestió. En l’enfocament emergent, els líders han d’acceptar que els seus coneixements especialitzats són limitats (en alguns casos obsolets) i estar oberts a aprendre dels altres. Si aquesta tensió no es gestiona amb prudència, els líders corren el risc de prendre decisions errònies dels empleats i clients.

Tensió 2: La constant vs. l’adaptador. L’enfocament tradicional del lideratge valora la convicció i la consistència en la presa de decisions; els bons líders es mantenen ferms. Al contrari, el nou enfocament reconeix que, en els entorns que canvien ràpidament, sovint és necessari invertir o adaptar les decisions, i que el canvi de rumb en resposta a la nova informació és una fortalesa, no una debilitat.Tensió 3: El tàctic vs. el visionari. L’enfocament tradicional de la direcció exigeix claredat operacional i plans ben definits. L’enfocament emergent suggereix que els líders requereixen una visió clara de cap a on volen anar, sense que necessàriament necessitin un full de ruta concret per arribar-hi. Si aquesta tensió no es gestiona amb prudència, els líders corren el risc de no proporcionar una “estrella del nord” als membres de l’equip.Tensió 4: El caixer contra l’oient. L’enfocament tradicional del lideratge exigeix que els líders diguin als altres el que han de fer i com ho han de fer. L’enfocament emergent valora el fet d’escoltar atentament els altres abans de decidir. Si aquesta tensió no es gestiona amb prudència, els líders corren el risc de perdre informació important que resideix en els membres de l’equip que els envolta.Tensió 5: El posseïdor del poder vs. el que el comparteix. L’enfocament tradicional suggereix que els líders han de liderar des de dalt, prendre decisions i actuar de manera independent. Al contrari, l’enfocament emergent valora l’empoderament dels altres. En cas que aquesta tensió no es gestioni amb prudència, els líders corren el risc d’alienar i marginar els talents prometedors.Tensió 6: L’intuïcionista contra l’analista. L’enfocament tradicional suggereix que els líders construeixen un “instint expert” per prendre decisions intuïtives. Al contrari, l’enfocament emergent apunta que els líders han de fonamentar les seues decisions en gran manera en dades. Si aquesta tensió no es gestiona amb prudència, els líders corren el risc de prendre decisions basades en heurístiques antiquades i esbiaixades. O, d’altra banda, s’arrisquen a ignorar la seua brúixola interna, que podria proporcionar valuoses percepcions d’experiències passades.Tensió 7: El perfeccionista vs. l’accelerador. L’enfocament tradicional afirma que els líders han de prendre el temps per entregar un producte perfectament acabat. L’enfocament emergent exigeix que els líders reconeguin que fer alguna cosa amb rapidesa, i fallar ràpidament, és sovint més important que fer-ho perfectament. Si no es gestionen amb prudència, corren el risc de retardar el llançament d’iniciatives clau per tenir por de la imperfecció. Al contrari, presentar iniciatives sense una àmplia consideració pot conduir a alguns resultats erronis.

La setmana que ve us expliquem què fer-ne i com gestionar-les.