La ciutat que desespera

Una setmana més vull parlar de tot allò que em sembla que els i les lleidatanes reclamen d’una manera o altra als seus dirigents polítics: que els tinguin en compte i que se situïn al seu costat per respondre les seves demandes. Una cosa tan senzilla però que ara mateix a Lleida brilla per la seva absència. La raó de ser dels ajuntaments és la vocació de servei, de servei a la ciutadania que reclama ser tinguda en compte, i no pas, claudicar de les decisions de l’administració, la que tenen més propera. La transparència s’ha de practicar i no només abanderar, perquè estem d’acord que després de la vianalització de carrers sense informar i sense fer partícip la ciutadania, arriba la implantació de zones 30, de la mateixa manera. Crec que s’incrementaran les sancions i, per tant, la recaptació. Aquests no són els principis pels quals advocaven, a no ser que estiguin posant en pràctica allò que deia Groucho Marx d’“aquests són els meus principis, però si no agraden, en tinc uns altres”, amb la diferència que en el cas de la Paeria s’obvia demanar si a la ciutadania els agraden els seus “principis”. Rectificar és de savis, però ho és més consensuar abans de decidir.

M’entristeix veure una Lleida que sembla que hagi retrocedit anys. No podem amagar que la imatge de la ciutat està danyada i cal treballar per reparar-la. Nosaltres sempre ens hem posicionat al costat d’avançar en termes de recuperació econòmica per la ciutat. Els recordo que vam oferir un Pacte de Ciutat en plena crisi del coronavirus per tal de remar, de forma immediata, junts pel present i el futur de la ciutat. Per cert, aquest era el segon pacte que oferíem, abans vam oferir el d’urbanisme. Un govern que s’ha entossudit a fer una campanya de desprestigi dels governs socialistes i que ara assumeix actuacions planificades pels qui vam estar al capdavant de la ciutat com les actuacions de millora del carrer Sant Martí, o el carril bici de Dr. Fleming, o pel que fa a polítiques d’impuls industrial amb un nou polígon industrial de 36 hectàrees entre l’LL-11 i el camí dels Frares, o l’aposta pel Parc Científic –una de les raons de l’endeutament municipal que ha generat noves oportunitats per la ciutat–. L’impuls industrial i tecnològic de Lleida no ha nascut ara, sinó que hi vam treballar molt en etapes anteriors i ara es pot comprovar que els fruits que recull el tripartit, sembrats en altres mandats, són bons per a la ciutat, que és el que en definitiva importa.

L’exemple més clar de desatenció la trobem en l’àmbit cultural. La Mostra de Cinema Llatinoamericà podria marxar de Lleida, la cultura està tocada pel Covid i des del PSC hem presentat un seguit de propostes per a la recuperació del sector cultural i la resposta per part del govern de moment no l’hem rebuda. Aquesta setmana hem reclamat que no se suprimeixi el servei maternoinfantil que atén famílies amb necessitats. És cert que el govern diu que volen ressituar-lo en les diferents escoles bressol, però tampoc sabem ni de quina manera ni quan. Anuncis i més anuncis que responen a actuacions improvisades, aquesta és la tònica d’aquest govern trilateral a la Paeria. Un govern format per tres partits, el govern de la multitud de veus i la de la multitud de projectes comuns i personals. Embolica que fa fort!

I en termes mediambientals, no cal dir que vam treballar amb tenacitat i esforç. La implantació del sistema de recollida porta a porta, que per fi sembla que s’ampliarà als barris de Pardinyes i Balàfia, va ser un repte que vam entomar als barris de Ciutat Jardí i Vila Montcada i que requeria molta informació, complicitat i empatia. Aquesta i moltes d’altres actuacions com per exemple la promoció d’habitatge per a joves, també una prioritat socialista. Però això no vol ser receptari de tot allò que pensàvem per a Lleida, vol ser el que és, una llarga llista d’accions per a la nostra ciutat, perquè nosaltres sí que teníem i tenim projecte per a Lleida.

I a tot això, no sé si aquest govern té clara la vocació de servei que se’ls ha encomanat perquè llegim l’anunci a la premsa que tanquen portes del 10 al 23 d’agost i ens passem una setmana llegint i escoltant les seves rèpliques: que si no es tanca, que si es concentra l’activitat per ser més eficients… En definitiva, discurs que disfressa realitats. Ningú entén que després d’uns mesos tan complicats com els viscuts, un ajuntament tanqui per vacances, i en aquest cop en contra del que pensen els mateixos treballadors i treballadores. Que parlin amb el veïnat, que passegin per la Lleida real, que surtin de la bombolla de l’honestedat, de la valentia i de l’emprenedoria, que fora d’aquesta bombolla hi ha una ciutat que els espera, millor dit, una ciutat que desespera.