Gràcies, Keita

L’altre dia vaig tenir ocasió de veure una entrevista a Keita Baldé, el jugador del Mònaco que ha proporcionat menjar, roba i allotjament a 80 persones que van venir amb la intenció de treballar collint fruita aquest estiu i que es trobaven en una situació de completa indefensió als carrers de Lleida. Aquesta indefensió, entre altres factors, prové del fet que la majoria no disposa de la documentació necessària per poder ser contractats. I aquest tema, com la irresponsabilitat de les crides que s’han fet prometent feina i papers donen per a un altre article. Però avui voldria compartir amb vostès unes reflexions d’aquesta entrevista.

La primera és la humilitat d’aquest jugador. En l’entrevista admet que la situació d’aquestes persones és molt complexa i difícil de resoldre. No aspira a resoldre-la per si sol, sinó a donar un cop de mà, a fer el que sigui possible per fer més fàcil la vida d’aquests senyors. De la mateixa manera, tampoc no ha concedit gaires entrevistes, sinó que ha volgut mantenir-se en un segon pla per evitar qualsevol polèmica. De fet, les seues declaracions són impecables en aquest aspecte: no hi ha ni un sol missatge en negatiu, sinó una voluntat plena d’aportar el seu gra de sorra per ajudar a resoldre un problema. Al contrari que alguns dels seus interlocutors a Lleida, que han aprofitat el seu protagonisme sobrevingut per fer-se un nom a base de crear conflictes amb diversos col·lectius professionals de la ciutat. El senyor Baldé, no. Segons les seues mateixes paraules, és “només un jugador de futbol que vol fer la seua feina”. És un més, com vostè o com jo, que fa el possible perquè aquest món sigui una miqueta millor. Bravo i gràcies. Moltes gràcies.

La segona reflexió és que aquest menjar, aquesta roba i aquest allotjament s’han dut a terme gràcies a la col·laboració publicoprivada. Hi ha certes ocasions en què l’administració, per les raons que siguin, no arriba a cobrir una necessitat social. En aquests casos, si algú vol ajudar el seu entorn, s’han de posar totes les facilitats perquè pugui fer-ho. És una figura completament normalitzada en països com el Regne Unit, França o Alemanya, que aquí encara ens sorprèn i que pot arribar a generar polèmica quan no n’hi ha. Va ser el cas d’Amancio Ortega, que va donar 440 equips de detecció i tractament de càncer, i ha passat també aquí. En un moment com l’actual, en el qual el nostre ajuntament té tants fronts oberts, és essencial ser prou flexible per arribar a acords com aquest. Desafortunadament, i pel que es desprèn del testimoni del Sr. Baldé, la interlocució amb la Paeria no ha estat tan òptima com es podria esperar i s’ha retardat l’acord en diversos dies. Dies que aquestes persones han passat a la intempèrie amb pluja, fred i sol.

Finalment, m’agradaria ressaltar que ha hagut de ser, precisament, una persona privada la que ha resolt –almenys momentàniament– un problema que és públic, notori i periòdic. Aquest acte del Sr. Baldé demostra fins a quin punt el tripartit de la publicitat ha claudicat en la resolució dels problemes reals de la nostra ciutat. Que sigui el senyor Baldé, juntament amb altres associacions com Càritas o Arrels, els que s’encarreguin del desafiament que suposa la recepció de persones que vénen a treballar en la recollida de la fruita mentre el nostre Ajuntament es dedica a pintar bancs, a escriure missatges en positiu als passos de vianants o a continuar tallant carrers per caprici demostra quines són les prioritats d’aquest govern de les cadires. I com d’allunyats que estan de la realitat.

Gràcies, Keita. I gràcies també a Arrels, a Càritas, a Creu Roja, als hotels Reina Isabel i Ibis, a la Federació d’Hostaleria de Lleida, a les associacions agràries, als sindicats i als voluntaris. Gràcies per tot.