El negoci del futbol

El futbol professional mou milions d’euros, fet que atrau espècimens de tot tipus. Només cal observar que a tot Europa els propietaris i presidents de la immensa majoria de clubs de Primera acostumen a ser persones que regenten obscurs negocis (magnats russos i àrabs) o pertanyen al món de constructores i similars, acostumats a fer tractes amb maletins de diner negre. Fa un any, l’economista Ramon Morell escrivia a la revista Fonoll de Juneda que “a l’Estat espanyol el futbol genera uns 130.000 llocs de treball” amb dinàmiques basades en l’economia submergida, blanqueig de diners i evasió fiscal, fet que concorda amb el procediment professional dels seus presidents. El 9 de febrer, un interessant article de La Vanguardia mostrava la cara oculta dels intermediaris dels jugadors i citava, per exemple, el cas del mitjancer de Ronaldo i Mourinho, que s’embutxaca comissions d’uns 7 milions d’euros per cadascun dels fitxatges d’aquests exemplars. Enteneu ara per què els presidents dels clubs, més que promoure els del planter tenen tanta dèria a fitxar, com més car millor, jugadors i entrenadors forans? Qui oli remena els dits s’unta.

Morell remarca que “la propietat de jugadors per part de fons d’inversió, com si fossin actius financers, la tributació dels drets d’imatge dels futbolistes, entre d’altres particularitats, originen relacions amb paradisos fiscals”. És la realitat oculta dels guanys estratosfèrics dels jugadors de futbol de les màximes categories, uns guanys tan excessius com ofensius. El salari mitjà de la Primera divisió masculina de futbol és d’uns dos milions d’euros per jugador/any, uns 37.000 € cada setmana. Comparem-ho amb el sou mitjà a Catalunya dels afeccionats majoritaris al futbol, els homes: 23.000 €, però per any.

Anem als sous d’escàndol. A què equivalen els 45 milions d’euros que Neymar guanya cada any? Més enllà de festes de luxe i avions privats, són tants milions que és difícil de dimensionar per a la majoria de nosaltres. Ho comparem amb el salari anual mitjà net que es guanya a Catalunya, introduint els dos salaris a la pàgina d’internet de la BBC (bbc.com/sport/41037621). El resultat: Neymar tarda 6 minuts a guanyar el que un català mitjà guanya en una setmana. O dit d’una altra manera: Neymar guanya 1.680 vegades més!

Una altra comparativa. Igualar el salari d’un sol any de Neymar suposa per al català mitjà treballar 1.672 anys, o sigui que hauria de viure fins a l’any 3692. Si ho comparem amb el sou anual de Messi hauria de pencar menys anys, només 1.259 anys. Busquem altres comparacions. En dos o tres minuts, el català mitjà guanya uns paupèrrims 25 cèntims d’euro. En aquest interval, Messi n’ha guanyat 310! Si continuem la cerca a la pàgina de la BBC trobarem jugadors que, a més de l’astronòmic sou que han percebut durant anys, encara juguen a lligues asiàtiques o àrabs. L’exbarcelonista Xavi, per exemple, guanya el mateix en 20 minuts que un català mitjà en una setmana. A més dels milions que deu tenir a la guardiola, Xavi té un autèntic retir d’or! En el cas dels entrenadors, la diferència salarial s’escurça. Pobrets. Per igualar el sou anual de l’entrenador del Madrid, Zinedine Zidane, un català de sou mitjà hauria d’haver començat a treballar fa 306 anys, el 1714 (i ens podria explicar de primera mà com va anar allò de l’11 de setembre). El futbol a les màximes categories és un gran negoci en què tots els que intervenen guanyen sous milionaris. Només hi perden els afeccionats, que, a més, són els que guanyen menys diners!