Als petits municipis, què ens espera després del Covid-19?

Sovint, allò rural s’associa a l’autenticitat, a paisatges idíl·lics i tradicions centenàries, a festes d’estiu on la ingenuïtat es transformava en luxúria.

Aquells que ens quedem als pobles se’ns identifica com a privilegiats d’una vida en contacte amb la terra.

Des de l’Administració, tot allò rústic ja té per si mateix privilegi, i comporta el càstig a l’absència de serveis bàsics dels quals sí que disposen municipis més grans.

L’absència d’infraestructures sembla un element romàntic a protegir. No s’explica que després de diversos anys de suposat desenvolupament, encara avui en diversos pobles de la comarca de l’Alt Urgell el resultat de qualsevol àgape pugui trobar-se sense excessives variacions al final del torrent.

L’“urbanisme” en els petits municipis ens va venir imposat per visionaris d’unes expectatives econòmiques que ni es van complir ni es compliran. Es va basar en un creixement especulatiu dirigit des de “la capital”, que incorporava “mossegades” a interessos diversos. Per cert, ningú al poble no es va empassar allò del 3 per cent. És a dir, que només fos el 3 per cent.

Gràcies a l’abandó forçat dels nostres camins, desplaçar-se fins a “la capital”, a cent cinquanta quilòmetres de distància, és més ràpid que arribar a alguns punts del nostre terme municipal.

Les visites hospitalàries que ens treuen del nostre habitual “paradís” les decideix un sistema “intel·ligent” pensat des d’un despatx de la capital, per al qual sembla que les variables “dispersió territorial”, “escassetat de transport públic”, “accessibilitat” i “població envellida” no van entrar al bombo del sorteig.

Si els dic que hi ha municipis on algun nen va a l’escola diàriament caminant l’equivalent a anar de Pedralbes a la Barceloneta dubtaran de la meua paraula, encara que no haurien de fer-ho. Escriguin al seu navegador Montferrer i Castellbò i l’extensió del municipi potser els ajuda a captar una realitat coneguda però ignorada... a consciència.

Per cert, afegeixin els termes “pujar muntanya” i “baixar muntanya” per ser justos del tot.

Fins ara, des dels nostres pobles, la dificultat d’accés a xarxes socials era gairebé romàntica. Ara, després del Covid-19, els conceptes “teletreball” i “relacions socials i laborables per videoconferència” són senzillament impracticables.

Per si fos poc, en els últims trenta anys, una estructura política piramidal, compactada utilitzant les emocions com a aglutinant, pretén ser el far guia a Itaca. Oblidem ràpid que les situacions anteriors van ser agreujades per tantes finalitats que van voler justificar una escassetat de mitjans sempre per als mateixos. No és temps ara de desaprofitar res, ni de perdre’s en bloquejos infantils, ni de jugar al politiqueig fàcil de tàctica i saló, ni d’excusar la nostra incompetència amb un nou escenari que ha vingut per quedar-se. És un error que des de l’administració local ens quedem esperant els “ajuts filtrats” que ja coneixem sense reclamar els que ens corresponen com a actors d’un futur que s’acosta, més rural que urbà i no tan romàntic.