Re-confinats (II): Temporers & pandèmia

El diumenge al matí, després de superar el control dels Mossos d’Esquadra a Torrefarrera, el vam dedicar a passejar per un dels ramals del canal de Pinyana, que rega des del temps dels àrabs la plana de Lleida, ufanosa després d’una primavera plujosa i d’una minuciosa preparació dels fruiters, a punt per la collita. L’espectacle dels fruiters em va convidar a ampliar la reflexió sobre la situació creada pel tancament perimetral del Segrià i per la culpabilització de la situació als gestors d’aquest paisatge: pagesos i temporers. D’entrada, els temporers no són els únics afectats pel rebrot, però són el 50%, la qual cosa és molt significativa (no acostumen a arribar a l’UCI perquè són joves, però sí que poden ser transmissors del virus). L’altre 50% es reparteix entre les empreses càrniques (que formen part del mateix sistema agroramader, encara que responen a altres factors), i la transmissió comunitària per concentracions festives. Com aquest darrer cas s’han donat en molts altres llocs, sembla evident que el fet diferencial del Segrià es deu a les condicions de treball i residència al sector agroramader, especialment a l’existent entre els temporers de la fruita. La història dels temporers de la fruita a les terres de Lleida està per fer. Segons les informacions orals que vaig recollir en la meva tesi doctoral sobre la història de la joventut a Lleida durant el franquisme, i segons la meva pròpia experiència com a temporer mentre estudiava a principis dels 80, es podrien diferenciar cinc gran etapes (aprofito per agrair alguns comentaris i matisos d’amics a Facebook).

La primera etapa va dels inicis del boom fructícola dels anys 50 fins a finals dels 60 (abans d’això Lleida era coneguda com “la ciutat de les cols”): els primers temporers de la fruita eren colles que venien de sud d’Espanya (entre els quals eren famosos els “murcians”) que s’ajuntaven amb colles de cada poble (compostes majoritàriament per jornalers no propietaris, dones i joves).

La segona etapa coincideix amb els anys 70: les colles del sud són reemplaçades per estudiants locals i gent bohèmia (els anomenats “jipis”, malgrat que la majoria no ho eren), que venien els estius a la cerca d’ingressos temporals. La convivència amb les colles tradicionals de cada poble de vegades era positiva i en altres ocasions va generar algun conflicte (que els diaris de l’època van reflectir, com algunes baralles entre joves locals i jipis).

La tercera etapa es produeix als anys 80, quan va començar a arribar l’emigració estrangera, inicialment subsahariana (sobretot senegambiana), essent el Segrià pioner juntament amb el Maresme de la primera gran onada d’immigració extraeuropea; inicialment els estrangers eren minoria i s’integraven bé amb la resta de temporers, encara que les condicions d’habitatge sovint eren precàries, perquè a diferència dels estudiants i temporers locals no sempre tenien vivenda pròpia. Fins a aquest moment les colles eren de dimensions reduïdes, acostumaven a ser les mateixes cada any: el treball era dur, però el sou era superior al d’ara (amb contractes verbals) i hi havia un ambient de companyonia.

La quarta etapa va dels anys 90 fins a la crisi de 2008: coincideix amb el boom econòmic posterior a l’entrada en la Unió Europea i l’arribada massiva de població estrangera. Els estudiants i les colles locals són progressivament reemplaçats per temporers forans: als africans s’afegeixen els magrebins, els llatinoamericans i els europeus de l’est; els salaris en comptes d’augmentar es redueixen en termes relatius (si es té en compte l’IPC); els contractes passen a ser escrits però les condicions laborals empitjoren i creix l’economia submergida.

La cinquena i darrera etapa s’inicia entorn el 2010 i coincideix amb la crisi econòmica i la profunda transformació del sector hortofructícola: enduriment de la llei d’estrangeria, augment de la població sense papers, retrocés dels petits propietaris i augment de les grans explotacions agràries, reducció dels salaris i dels marges de benefici, etc. El resultat és que cada estiu des de fa anys arriben a la ciutat de Lleida gernacions de temporers, molts d’ells sense permís de treball (per les llacunes de la llei). Si repassem l’hemeroteca de la darrera dècada, veurem que els problemes de l’allotjament, l’acollida i la contractació s’han repetit cada any, sense que s’hagi aconseguit posar-hi remei, malgrat els esforços d’alguns sindicats, d’alguns ajuntaments i d’algunes ONG (i la clamorosa absència d’altres actors).