Rendició o aixecar-nos!

Rebrots de Covid generalitzats arreu del país, a l’estat, a Europa i al món. L’estigma i els prejudicis, però, tornen a recaure sobre les comarques de Lleida, la seva gent, i amb més duresa sobre el Segrià.

Plou sobre mullat. Fa unes setmanes s’equiparava injustament el sector de la fruita amb el racisme i la vulneració dels drets humans. Tot i que el desembre passat, quan encara no intuíem l’arribada de la Covid, patronals, sindicats i ajuntaments del Baix Segre feien un SOS a les institucions per no arribar on som avui.

Llavors les veus que pregàvem buscar conjuntament solucions vam ser invisibilitzades. No interessàvem. Ara, però, el més fàcil és posar els focus i els micròfons al mig de la situació de crisi i fer més intensa la narrativa de l’estigma i els estereotips. Ajuntaments i sector de la fruita, que vivim en carn viva les conseqüències, seguim avui encara sense solucions en unes circumstàncies de màxima dificultat i vulnerabilitat.

L’últim capítol d’aquesta narrativa és el confinament del Segrià. Sense escoltar la veu de les alcaldesses i els alcaldes es pren la decisió de tancar perimetralment la comarca. El que ha passat al Baix Segre es va preveure i advertir ja a l’abril, però de nou ningú va voler escoltar i comprendre. Entenem la percepció d’una part de la ciutadania que no acaba d’entendre la direcció cap a on avancem, quines decisions es prenen, per què, com i qui.

Permeteu-me reconèixer la dedicació, l’entrega i el compromís de les alcaldesses i els alcaldes del Segrià i el president del consell comarcal, que es deixen cada dia la pell per protegir la seva ciutadana. Gràcies, estimades i estimats!

Tornant al menysteniment que sentim les lleidatanes i lleidatans, algú ens vol fer creure que seguim desarmats sense poder superar aquesta narrativa que ens condemna. Però han sorgit diferents moviments de resposta molt interessants que ens animen a fer un pas endavant en confiança i autoestima. Per una banda, “Lleida mereix molt més”, és el nom del manifest que el PDeCAT va aprovar la setmana passada en la seva executiva comarcal i de vegueria. Per una altra, “Lleida, no és això ni així”, el manifest impulsat per diferents personalitats, que admirem i estimem, com en Tatxo Benet, l’Anna Sàez o en Francesc Canosa, entre d’altres.

Hi ha una mar de fons i un moviment cada cop menys soterrani que visualitza la necessitat d’una altra manera d’encaix de les comarques de l’oest i el nord del país amb el país sencer. El vestit se’ns ha quedat obsolet. Ens mirem al mirall i les respostes a les preguntes “on som”, “quin paper volem jugar al país” i “on volem arribar” no ens agraden gens.

Lleida i les seves comarques som molt més que el millor rebost del país. Som molt més que el territori que produeix l’aire net que respirem. Som molt més que infraestructures estratègiques com l’històric Canal d’Urgell o la producció d’energia hidroelèctrica dels nostres embassaments. Som molt més que una referència turística verda i sostenible del sud de la UE. Som molt més que unes comarques on la qualitat de vida és més important que a la resta del país. I no, no som ni volem ser un abocador intern.

Lleida i les seves comarques som persistència: quan el més fàcil és abandonar el camp, les famílies productores continuen llevant-se cada dia abans que surti el sol per seguir tenint cura de la terra. Malgrat tenir un context desfavorable –envelliment i despoblament–, tenim talent. Tenim futur. I com a tal, Lleida i les seves comarques mereixen i necessiten trobar un nou espai, un nou encaix i la manera de relacionar-se amb el país de tu a tu. D’igual a igual.

Avui les grans decisions que afecten la vida de la nostra població, els nostres municipis i comarques, es prenen en uns determinats despatxos de Barcelona. Decisions sobre l’agricultura, les limitacions urbanístiques que fan impossible reformar negocis, cases o masies i limiten la capacitat de regeneració d’empreses agràries o equipaments per a autònoms. Això ens està tancant les portes de la recuperació, del progrés i de tenir una vida millor per a la nostra gent.

Exactament el mateix passa amb la protecció del medi natural, els boscos, la política ambiental. No hi ha ningú que s’estimi més la nostra terra i vulgui protegir-la i resguardar-la com nosaltres. Però al davant trobem mirades paternalistes, restrictives i prohibitives que només generen desconfiança. Ningú millor que nosaltres per decidir què volem ser, quin paper volem exercir, què aportem, els actius que tenim i de quina manera ens volem relacionar amb la resta del país i amb la capital. Les nostres comarques necessiten el país i la capital, però el país i la capital sense el batec de vida de les nostres comarques serien més dependents, fràgils i pobres.

Necessitem un nou pacte entre iguals que introdueixi una mirada territorial, pluralista, integral i integradora als centres de decisió interna. Catalunya ha de tenir un diàleg intern amb si mateixa i Lleida i les comarques de l’oest i del nord necessiten un nou pacte federal intern amb el país. Som estratègics per al país. Som potència turística. Som essencials per a la construcció de la vida post-Covid. La manera com ens alimentem. La manera com produïm energia neta i com la consumim.

Hem de començar la construcció d’una narrativa pública d’autoestima, confiança que superi la queixa i els estereotips interessants que algú vol reproduir sobre nosaltres, les nostres comarques i la nostra gent.

Davant la vida en general, i en aquest precís moment en particular, tenim 2 opcions: el nostre compromís o que la por ens venci. Ha arribat el moment de construir uns espais amplis, compartits i forts per posar les comarques de l’oest i el nord al mapa del país. En tots els sentits. Nosaltres hi hem estat, hi som i hi serem. Per nosaltres no quedarà. Tenim a les mans poder construir un futur millor. Ens posem a treballar per fer un nou pacte territorial a l’alçada de la nova realitat amb la mirada posada a la vida postconfinament.

Acabo. Cal un pla específic de recuperació i reactivació de la comarca del Segrià. Aquí no serà admissible invisibilitzar les nostres veus. I permeteu-me aquí apel·lar a la responsabilitat individual com la millor eina preventiva. Volem comparar-nos amb països nòrdics, i no ho som –encara–. No tenim la seva civilitat col·lectiva ni la seva cultura ciutadana de l’empatia. La podem tenir. Podem començar a ser exemplars en les nostres conductes habituals. Persona a persona. Individu a individu. I començar a estendre aquesta manera de cuidar-nos els uns als altres, com una taca d’oli. Per protegir qui més estimem, ens protegim nosaltres mateixos. Si actuem responsablement ajudarem el personal sanitari i policial a vetllar per la nostra seguretat. Exigim als governs allò que no fan bé, però siguem exigents i responsables amb les nostres pròpies conductes.