COL·LABORACIÓ
Sanitat al Segrià en temps de Covid-19
En Comú Podem-Terres de LLEIDA
Avui dia és un fet del tot irrefutable que la pandèmia ha posat en evidència les grans mancances del nostre sistema sanitari, dessagnat per l’acció dels governs que n’han estat responsables al llarg del temps. La política sanitària a Catalunya ha pivotat a l’entorn del rèdit econòmic i les seves línies d’acció han estat les retallades, la privatització i l’externalització de serveis. Aquesta sagnia de recursos ha ferit de gravetat el Sistema Sanitari Públic català, que és ja el quart pitjor del conjunt de l’Estat, segons un informe de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública. Fent una metàfora mèdica, podem dir que la Covid-19 ha portat la sanitat pública catalana a les portes de l’UCI, i que la seva sort dependrà de si hi ha o no recursos per atendre-la.
Un parell de dades: les retallades exercides pels governs autonòmic i central entre el 2009 i el 2013 van ser d’uns 9.000 milions d’euros. Això es va traduir en 12.180 ocupacions de sanitaris menys i la desaparició de 7.330 llits d’hospital, segons els recomptes del Ministeri de Sanitat. La situació és encara més alarmant quan centrem l’anàlisi en el món rural, atès que la falta d’estructures s’aguditza en aquest entorn i les retallades en atenció primària –bàsica en les poblacions petites– dificulten l’atenció als habitants. Aquest fet fa dels usuaris de la salut pública del món rural ciutadans de segona, amb el dret d’accés a la sanitat minvat. Garantir l’accés a l’Atenció Primària hauria de ser per al Govern una prioritat pressupostària, i més encara en temps de pandèmia.
Exercir la medicina en el món rural avui dia no és una opció laboral atractiva per als professionals de la salut. La precarietat laboral i la falta d’incentius i de formació contínua tampoc no contribueixen al fet que ho sigui. Fa temps que les places de metges per a Primària es queden buides: no en els grans hospitals ni tampoc a Barcelona, però més enllà de l’àrea metropolitana comencen els problemes. El 2018 el servei d’ocupació del Col·legi de Metges de Barcelona va gestionar 1.357 ofertes de treball. Tres de cada quatre corresponien a places disponibles a l’àrea de Barcelona, mentre que el 23% eren d’altres comarques de Catalunya; d’aquest 23% només se’n va cobrir quatre de cada deu.
A conseqüència de tot plegat, quan el mes de març passat el virus de la Covid-19 es va estendre per les terres de Lleida, els metges es van veure sobrepassats i es van sentir incapaços d’assumir el volum de positius que se’ls presentaven. Un fet molt similar pot ocórrer ara, amb els rebrots al Segrià. Les mesures preses el 4 de juliol amb el confinament perimetral han resultat insuficients, com també ho seran les derivades del posterior confinament per municipis del 12 de juliol. A la inseguretat sanitària hi han afegit la jurídica.
Quines mesures reals s’han pres per frenar el col·lapse general dels Centres d’Atenció Primària (CAP) al Segrià? Aquesta situació de saturació és més que evident només contemplant les llargues cues d’espera dels pacients i escoltant les queixes que expressen els professionals. És el personal sanitari dels CAP qui té el contacte més estret amb els infectats perquè ells són els primers a realitzar la detecció i el seguiment de la transmissió. Aquesta tasca, bàsica per frenar l’expansió de la Covid-19, s’ha vist dramàticament afectada per la falta de personal i de mitjans suficients.
La premissa: “L’urgent abans que l’important”, i les mesures improvisades del Govern no funcionaran. L’únic camí segur per superar la situació amb èxit és el que no té dreceres: exercir de forma plena i eficaç les competències pròpies, dotar de personal i de recursos sanitaris necessaris els centres sanitaris de la comarca i, després, ampliar aquesta acció a la resta del territori. Qualsevol altra mesura que no passi per aquí serà pura gesticulació o mirar de convèncer que es pot curar un malalt terminal enganxant-li una tireta.