Problemes jurídics del Covid a Catalunya

Tota gran crisi en un Estat democràtic i de Dret en la qual s’hagin de prendre decisions ràpides sobre escenaris canviants i que afectin directament la vida de les persones, té el perill de generar un enfrontament entre qui l’ha de gestionar i una ordenació jurídica que està precisament pensada per protegir aquests ciutadans d’un possible poder desmesurat o arbitrari. Amb això vull dir que, en les democràcies avançades, els mecanismes jurídics a través dels quals els diferents governs prenen decisions són un element capital perquè els ciutadans continuïn considerant que el govern de les lleis és millor que el govern de les persones, i perquè no caiguin en la trampa de pensar que no importa el procediment mentre el resultat sigui satisfactori. En cas que s’instal·lés aquesta atmosfera social, estaríem a dos telenotícies, un rebrot i tres morts d’acceptar que el poder legítim resideix simplement en qui té la capacitat per fer-lo complir. I, per tant, que això de l’Estat democràtic i de Dret és una cosa del passat.

Valgui aquesta breu introducció per afirmar que té ple sentit demanar-nos quina ha estat la discussió jurídica en relació amb el Segrià. Lògicament, Espanya no és un Estat descentralitzat quan parlem del règim general dels drets fonamentals, ja que partim de la idea que aquests han de ser iguals per a tothom i aplicar-se de la mateixa forma en qualsevol part del territori. És per això que la Constitució requereix que el seu desenvolupament, limitació o suspensió sigui realitzada per una Llei Orgànica que només pot aprovar-se per majoria absoluta del Congrés (Art. 81). Això és així fins i tot si es volen limitar o suspendre drets de forma individual o sectorial, ja que únicament des del lloc on resideix la sobirania del poble se’n pot privar un ciutadà. A més, l’esmentada limitació mai no pot suprimir el seu contingut essencial, de manera que la Llei Orgànica ha d’establir expressament quin dret desitja restringir, de quina forma, quin interès públic es vol protegir i quines garanties es fixen (Art. 53.1). A la pràctica, això significa que el govern (estatal o autonòmic) només pot prendre aquelles mesures restrictives d’un dret fonamental que la Llei Orgànica li permeti expressament i no de manera genèrica. I per garantir que aquestes mesures són necessàries, útils i proporcionals (això és, que no existeix cap altra manera menys costosa d’abordar la situació) hauran de ser ratificades per un jutge, el mateix Congrés o la Junta Electoral (segons el cas). Paral·lelament, com que la Sanitat és una matèria compartida entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que en alguns supòsits pot afectar drets fonamentals, existeix una Llei Orgànica estatal de Mesures Especials en matèria de Salut Pública i una Llei de Salut Pública autonòmica (Llei 18/2009) que desenvolupen la matèria.

Doncs bé, encara que sembla jurídicament evident que la Generalitat no pot limitar drets fonamentals sense una Llei Orgànica que l’autoritzi a fer-ho, la discussió està situada si la Llei Orgànica estatal de Mesures Especials en matèria de Salut Pública li permet fer-ho i, en aquest cas, en quina mesura. Com que l’article 3 de l’esmentada norma estableix que “a fi de controlar les malalties transmissibles, l’autoritat sanitària (...) podrà adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb aquests i del medi ambient immediat, així com les que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible”, s’han generat dos interpretacions diferents. Una primera que concorda amb la resolució de la jutge de primera instància de Lleida, en la qual s’afirma que aquest article habilita la Generalitat a restringir drets de forma individual o sectorial (malalts i persones en contacte), però no de manera genèrica. Argumenta a més que és la Llei Orgànica de l’estat d’alarma l’única que s’emmarca dins de l’anomenat dret constitucional d’excepció i, per tant, l’única que dins de l’ordenació jurídica tindria la potestat per restringir o suspendre de manera general drets i llibertats. En cas de no interpretar-se així, aquesta última quedaria buida de contingut per a qüestions sanitàries.

I una segona interpretació, que coincideix amb el que s’ha defensat en reiterades ocasions per la Generalitat. En aquest cas, s’afirma que existeix una habilitació genèrica perquè es pugui prendre qualsevol mesura restrictiva de drets sempre que sigui autoritzada per un jutge (Art. 8.6 LJCA). Però com sigui que està redactada de manera massa general, que la Generalitat no pot modificar una Llei Orgànica i que la Llei de Salut Pública autonòmica tampoc no permetia expressament limitar drets de manera genèrica, s’ha decidit modificar aquesta última norma mitjançant un Decret Llei 27/2020 per fer-ho possible.

Encara que la interpretació triomfant ja la coneixem, atès que escric aquestes línies confinat a casa sense haver-se declarat l’estat d’alarma, considero important que ens demanem si un govern autonòmic pot regular sobre drets fonamentals i, si fos així, si el Decret Llei és el procediment més adequat. Com ja hem explicat, la Constitució estableix que els drets fonamentals només poden regular-se a través de Llei Orgànica. I això la Carta Magna no ho fa per centralisme, sinó precisament per impedir que un determinat govern autonòmic pugui restringir drets fonamentals amb més profusió que els seus homòlegs i que, en conseqüència, aquests drets ja no siguin iguals per a tothom en qualsevol lloc d’Espanya. Així doncs, al regular els supòsits en els quals es poden limitar alguns drets, ara la Generalitat pot restringir-los amb més intensitat que qualsevol altre govern autonòmic. Però no només això. Al ferho per Decret Llei, l’anterior s’ha convertit en una norma d’obligat compliment sense ni tan sols discutir-se al Parlament català ni poder recórrer-se pels particulars.

Tinc la creença que tot aquest procediment ha estat l’elegit perquè durant quatre mesos la Generalitat va esgrimir que la seua gestió hauria estat més positiva davant de la pandèmia i que no era necessari declarar l’estat d’alarma perquè amb la legislació ordinària podien realitzar-se les mateixes restriccions de drets sense haver de centralitzar el poder ni minvar amb això competències autonòmiques. Quan el virus es va començar a estendre pel Segrià i ja era massa tard per als confinaments selectius, les autoritats catalanes s’han trobat en la necessitat d’aplicar limitacions de drets de manera generalitzada. Però demanar al govern espanyol la declaració de l’estat d’alarma a la comarca (juntament amb la delegació de la competència a la Generalitat) quan s’havia criticat de manera acerada la seua promulgació, no semblava una opció políticament convenient. En comptes d’això, primer s’ha intentat infructuosament utilitzar la legislació autonòmica existent, i només després de la negativa de la jutge d’instrucció número u de Lleida s’ha decidit modificar-la per Decret Llei per tenir una base legal expressa que permetés tornar a sol·licitar el que ja s’havia demanat. El temps invertit ha estat de quatre dies.

El camí jurídic triat es comprèn millor si es tenen en compte els objectius polítics. Encara que potser el trajecte hagi estat més llarg, a partir d’ara si hi ha un futur rebrot la Generalitat podrà defensar que no cal declarar l’estat d’alarma perquè l’acabada de modificar Llei Sanitària catalana ja els permet controlar tota la situació sense mediació del govern central. Tenint a més com a precedent la seua aplicació al Segrià amb el beneplàcit de la Fiscalia, la rúbrica del Jutjat d’Instrucció número 2 i la no-oposició del govern espanyol, que era l’únic que podia paralitzar el dit Decret Llei a través de la seua impugnació. Concloc. Prendre mesures per atallar els contagis a la nostra comarca era sens dubte imprescindible i urgent. Fer-ho en el moment més àlgid de la campanya de la fruita resulta una tasca sens dubte titànica.

Que no s’han utilitzat amb prou encert les competències que sí que té la Generalitat per actuar a temps amb bisturí fi sobre els brots, és més que probable. Però, en tot cas, hem de ser plenament conscients que el camí finalment recorregut no només comporta que hem acceptat una restricció de drets realitzada per un govern autonòmic, en aquest cas el de la Generalitat, amb base a un Decret Llei possiblement inconstitucional, sinó que això també permet, objectivament, que a partir d’ara els catalans puguem veure més restringits els nostres drets fonamentals respecte a qualsevol persona d’una altra comunitat autònoma espanyola.