Com hem celebrat finalment Sant Jordi a Lleida?

Amb una temperatura canicular que encara feia més feixuc sortir al carrer, la Lleida confinada va “no” celebrar el Sant Jordi d’estiu del 23 de juliol passat. L’escriptora Teresa Ibars explica els seus sentiments respecte a una festa totalment aigualida.

A Lleida però (consti que a l’Hospitalet tampoc) no s’ha pogut fer res. I quan dic res, vull dir res que tranquil·litzés una mica els ànims i donés moral a un sector que, ja de per si, ha de pedalar pit amunt i que es troba en clar desavantatge per la macrocefàlia d’un país que, de fet, no veu ni com té de gran el cap i, per tant, ni s’adona de l’ombra que li fa a la resta del cos. A Lleida, el Sant Jordi ens ha fet plorar a molts. Quan dic plorar no és pas metafòric. Servidora, entusiasta dels llibres, de la literatura i de les editorials, ha vist com no solament hem hagut de sentir com més o menys a tot arreu s’anava fent coses i com aquí, a Ponent perquè escric des de Ponent, no hem pogut ni estampar una signatura a cap llibre, i no perquè les llibreries s’hi oposessin, sinó el que és pitjor, cap gran grup, mitjà o petit, cap polític, cap company o companya en el camí de les lletres, cap institució, etc., és a dir, ningú de ningú ha mogut un dit per fer allò que, moltes vegades, es fa als desafortunats, que és donar-los un copet a l’esquena perquè no se sentin tan desgraciats.

Ja sé que hom dirà que el meu escrit és fruit de l’autocompassió i del lleidatanisme, ja sé que ara es dirà que vés què busquem si resulta que som els primers a tenir els brots i rebrots (broti, broti, broti, tonto el que no broti) d’una pandèmia que ningú no volia. Ja sé que es dirà tot això i més i, per tant, com que estic preparada per aquests discursos estúpids diré que no és ni lleidatanisme, ni autocompassió. És senzillament, com en tantes ocasions hem vist anteriorment, desequilibri territorial i inutilitat de la classe dirigent d’aquí i d’allà que no ha fet res per evitar aquest desequilibri ni quan s’ha fet política aquí, ni quan se n’ha anat a fer allà. Ah, i ara un darrer apunt... Gràcies a tots els companys i companyes de sector per tenir-nos tan presents en les seues oracions. Com deia ma padrina, un parenostre pels que van errats, i afegia, que deguem ser naltros.