Salut mental i exclusió social en temps de confinament

Camí a la feina algú ens pregunta: “Què tal es presenta avui el dia?” Hem dubtat a respondre. “No ho sabem…”, “Depèn de com vagi avui…” Hi ha dies que el telèfon no para de sonar i uns altres que semblen més tranquils, però la complexitat d’un cas pot fer que en un moment tot canviï.

L’anunci de l’estat d’alarma epidemiològic ha suposat un canvi en la manera de treballar de moltes persones, i ha obligat els treballadors a quedar-se a casa fent teletreball, reduint la seva jornada o fins i tot suspenent la seva activitat laboral de manera temporal o definitiva. En aquest context, a nivell de sistema sanitari també s’han vist canvis tant en la manera de contactar amb els pacients com en la intensitat de l’atenció (sobretot atenció en urgències i hospitalització). Les habituals visites en consultes externes s’han transformat, amb alguna excepció, en telefòniques. D’aquesta manera s’assegura la continuïtat assistencial evitant els riscos d’una possible major propagació del virus. No tots els pacients, no obstant això, tenen la mateixa gravetat simptomatològica ni el mateix accés als recursos tecnològics i socials. Els pacients que es mostren més vulnerables són les persones en situació d’exclusió social, persones sense llar o amb ingressos econòmics insuficients i amb l’accés limitat a la xarxa sanitària i social. Si a aquestes circumstàncies els afegim patologia mental, tot sembla complicar-se encara més.

Hi ha diversos estudis que valoren que fins a un 25-50% de les persones sense llar poden patir trastorn mental. S’ha observat que únicament sortint dels límits de l’hospital es pot oferir l’atenció complexa que requereixen aquestes persones. A l’Hospital Universitari Santa Maria, a finals del 2017 va iniciar el funcionament d’un equip que atén aquests col·lectius més vulnerables, proporcionant una atenció personalitzada, directa i dins de la comunitat. PSI Social (Pla de Serveis Individualitzats Social) és un programa dirigit a les persones que pateixen trastorn mental sever i estan en situació d’exclusió social. L’equip el formem tres professionals: una psiquiatra, una educadora social i un infermer. Des de l’inici del programa s’han atès al voltant de 140 persones, utilitzant un seguiment individualitzat i personal.

Les visites es realitzen en la comunitat, és a dir, en el lloc més pròxim al pacient: a casa seva, en un banc, en una plaça, en un parc, intentant sempre mitjançant aquestes actuacions vincular la persona a la xarxa de salut i social. La situació actual de confinament ha obert nous reptes dins del nostre equip, i és que l’atenció comunitària als col·lectius més vulnerables es fa imprescindible.

Aquest canvi obliga els equips comunitaris a intensificar l’atenció, per contenir la situació i facilitar la coordinació entre els professionals de la xarxa de salut i la social. El dia comença aviat. L’equip, sempre respectant les mesures de protecció, ens reunim cada matí per valorar la situació. Avui es produeix una alta de l’hospital, cal coordinar-se amb els serveis socials, conèixer la persona, assegurar que pugui mantenir la medicació pautada, acompanyar-la a la seva llar, i en cas que no en tingui, a l’alberg.

El seguiment post-alta sol ser intens. Els pacients coneixen el telèfon de l’equip i saben que poden contactar amb nosaltres pel que faci falta. En la majoria de les ocasions, una visita, una coordinació o una trucada pot evitar el reingrés.

La jornada continua. Ens truquen d’un recurs social de la ciutat. Sembla que hi ha una persona que no tolera bé el confinament. La situació actual augmenta l’ansietat en les persones que ens trobem recloses en les nostres llars i que disposem d’unes mínimes comoditats. Si aquesta és la nostra realitat, imaginem-nos quina pot ser la d’aquells que han de compartir espais amb persones desconegudes, en albergs o espais habilitats com a allotjament temporal. A vegades una intervenció breu pot calmar la situació. Estem una mica preocupats. Portem un parell de dies sense poder contactar amb una pacient. És estrany perquè normalment ens truca, d’aquí la preocupació. Caldrà desplaçar-se al seu domicili i esbrinar què passa. Però abans passem per urgències perquè ens estan buscant… La jornada laboral finalitza i fem una ràpida valoració del que ha passat durant el dia. Les vivències són intenses i cal, abans d’anar a casa, compartir els sentiments i les emocions que han anat apareixent al llarg de les hores acumulades des de fa setmanes. D’aquesta manera tornem a la nostra llar per complir amb el confinament intentant cuidar-nos físicament i mentalment per iniciar l’endemà la nostra jornada laboral sense problemes.

Tota aquesta situació actual se superarà, més aviat o més tard. Serà llavors quan tinguin lloc la reflexió i l’anàlisi pausada del que ha esdevingut aquestes setmanes a nivell d’intervenció comunitària en salut mental. El que sí que tenim clar és que una mascareta, uns guants i un metre de distància ni són ni seran barreres per continuar fent el nostre acompanyament individual i personalitzat. Al contrari, considerem que s’estan reforçant els vincles ja creats al saber que hi som quan se’ns necessita. Quan puguem tornar a mantenir el contacte físic com anteriorment fèiem és molt possible que els llaços creats en aquests moments de fragilitat i incertesa siguin fins i tot més forts, gràcies a haver mantingut i reforçat el nostre seguiment en aquests dies tan especials.