El paisatge d’uns crims

Feia calor i semblava que la marinada romancejava per no arribar a la Pobla de Ferran. La pedra, resseca pel pas dels anys, donava a l’únic carrer del poble un aspecte solemne alhora que auster. L’ambient tenia vibracions que jo vaig atribuir a la lectura del llibre que acabava de fer, que contextualitzava l’acció en aquell carrer i que en poca estona presentaríem als veïns del municipi. I si l’autor del llibre tenia raó i el paisatge havia quedat modificat per la tragèdia?, Vés a saber, la veritat, però, era que feia respecte caminar-hi i percebre’n els detalls de vida somorta que s’hi respirava.

Vam arribar una bona estona abans de l’inici de l’acte i ja hi havia els primers curiosos que esperaven amb candeletes el Joan de Cal Porxo (conegut fora del municipi de Belltall com Joan M. Minguet) i a la seua comitiva (l’editor d’Andana Ramon Nadal i servidora), que els presentarien un llibre que no resultava indiferent a ningú. Pobles allunyats de la Pobla de Ferran, com ara Tàrrega o Verdú, també tenien present la que havia passat a ser la llegenda rural no fictícia més coneguda de les contrades tot i haver succeït gairebé cent anys enrere. El tema del llibre, encara avui, resulta delicat perquè explica com en aquell carrer, en aquell llogaret en el qual no arribaven a les cinquanta ànimes, en aquell paisatge primaveral de monticles i sembrats, un bon dia del mes de maig de 1928 en Josep Marimon va portar a terme una matança que resulta més pròpia dels assassinats massius als quals ens han acostumat els sempre armats habitants dels EUA, que no pas als pobladors de les càlides i tranquil·les terres dels Comalats. Vuit criatures (xiquets i xiquetes indistintament) i tres dones hi van deixar la pell. Marimon els va matar a sang freda i en Truman Capote sense assabentar-se’n. El mateix assassí moriria, a mans del sometent que es va organitzar per caçar-lo com si fos un porc senglar, tot just una setmana després. Tot un drama en dos actes.

En Minguet, davant l’atracció i la curiositat que degué sentir per aquell horror quan se’n va assabentar ara fa molts anys, va decidir posar paraules –no explicatives al mode gore sinó reflexives i entenimentades amb les quals poder apropar-nos als fets– i dur-nos a reflexionar sobre aquella societat, sobre la present, sobre els mitjans de comunicació d’abans i d’ara, sobre la memòria i la realitat, sobre la memòria individual i la col·lectiva, sobre la relació entre el paisatge i les persones que l’habiten, sobre la nostra reacció personal i intransferible davant els fets que, com el d’en Marimon, surten de mare. En Joan de Cal Porxo, en definitiva, explora més en el dubte que no pas incideix en allò que semblen certeses i, en aquest sentit, analitza fins i tot –de la mà de Michael Foucault i del poeta Leopoldo Maria Panero– la que esdevé una resposta fàcil però impossible de contrastar de la bogeria d’en Marimon. En aquesta novel·la –que jo titllaria sense dubtes de novel·la de no-ficció–, Minguet, de manera hàbil i molt seductora, ens transporta també a la que podríem dir que és la seua àrea principal de coneixement, que és l’art. A través d’una carta d’en Salvador Dalí que de manera fortuïta va caure a les seues mans i en la qual, el que se’ns diu que fou un geni, titlla el fet de sublim, el de Cal Porxo ens proposa pensar sobre l’art, sobre allò que és quotidià i sobre allò que esdevé únic i tal vegada irrepetible i, per tant, sublim. Art sublim com la cara airejada de la podridura?

En definitiva, El paisatge d’uns crims. L’acte sublim de Josep Marimon és un llibre magnífic en el qual Joan M. Minguet Batllori, sense recórrer a la invenció ni a fer ficció d’allò que no sap ni tan sols com per fer de narrador omniscient que suposadament coneix tota la trama dels esdeveniments, ens invita a la reflexió i sobretot ens permet, de manera molt hàbil, fer un exercici personal d’imaginació. Després d’haver llegit el llibre, quan vaig passejar pel carrer de la Pobla de Ferran, vaig veure, en el meu cap, la pel·lícula –que podria estar magníficament produïda per Lluís Miñarro–, i imaginava en cada racó què, com i per què van passar aquells tràgics fets, i el que és millor, sense els prejudicis ni els judicis de valor que hom que narra uns fets, tan durs alhora que inusuals, pot deixar escapar a través de les tecles del seu ordinador.