La generació de les dos crisis

Les darreres setmanes hem vist com hi havia veïnes que diumenge no podien anar a l’enterrament de les seves àvies i dilluns el govern les enviava a treballar a serveis no essencials malgrat el risc d’infecció. També hem vist companyes quedar-se sense ingressos, multitud d’ERTO, falta de respiradors, famílies confinades en infrahabitatges, brutalitat policial... Aquest període de crisi sanitària –o crisi del sistema– ens ha demostrat que la Covid-19 és el detonant, però no és pas la clau de la qüestió. Ens ha permès comprovar que els estats capitalistes no disposen d’infraestructures socials i sanitàries prou sòlides per garantir la vida de les persones.

Les joves sabem que els nostres pares miraven al futur i veien oportunitats i millores respecte als nostres avis. Ells van viure la seva joventut durant els anys d’or del capitalisme, disposant d’un Estat del Benestar i amb un creixement econòmic que semblava inesgotable. Van ser la primera generació que va entrar en massa a la universitat i el treball no mancava. La seva perspectiva de futur era un món de progrés exponencial on semblava que tots passaríem a ser classe mitjana.

Res més lluny d’això, la generació de joves que vam néixer a partir dels anys 90 ens ha tocat viure enmig de dues crisis consecutives –la que es va iniciar amb de la caiguda de Lehman Brothers i la que vindrà després de la Covid-19–. La generació més formada de la història hem crescut amb la repressió al moviment popular, la violència policial del 15-M i de l’1 d’octubre, reformes laborals, atur, desnonaments, governs submisos a l’Ibex-35, les retallades a la sanitat de Boi Ruiz i Artur Mas i tants altres exemples, amb els quals especialment el jovent hem vist com érem sotmesos a no tenir futur. Com escriu la filòsofa Marina Garcés, “estem sotmesos a un no futur que és una condemna a un present tenyit de por, de renúncies i de feina precària”.

A més a més, aquesta nova crisi sembla que serà més dura que de la de l’any 2008, ja que la classe treballadora hi arriba amb feines més mal pagades, la pobresa està més generalitzada i el cost de la vida és més elevat. A les joves ja no ens enganyen, veiem que l’Estat del Benestar s’està esfondrant i que els anys d’or del capitalisme que ens han volgut fer creure que serien per sempre i per a tothom s’han acabat.

Així doncs, a la generació de les dues crisis ja no ens serveixen les solucions que ens proposen els partits hegemònics, que sempre anteposen els interessos dels mercats per sobre dels de les persones. Nosaltres hem vingut a replantejar el sistema de dalt a baix. Amb el seu relat ens volen fer pensar que si plantem cara a l’Ibex i a la Troica el món s’afona. Doncs resulta que a les joves del no-futur no ens fa cap por deixar de ser submisos al capital. El que veritablement ens fa pànic és continuar veient companyes que no poden accedir a la universitat, veïnes que són desnonades de les seves cases i treballadores amb sous de merda i jornades eternes.