¿Ilisia?

Tornava del meu passeig vespertí. Havia estat una caminada molt profitosa, perquè m’hi havia endut una senyora novel·la: Pastoral americana, de Philip Roth. El nord-americà és el meu novel·lista predilecte de l’últim terç del segle XX. La capacitat que té de penetrar l’ànima humana és esfereïdora. Esfereïdora, sí: l’habilitat amb què Roth retrata les misèries humanes, la seva capacitat per posar-nos davant els ulls, sense filtres, la tragèdia existencial, són magistrals. Gires una plana, acabes un paràgraf que estava ple de descripcions agradables, i et fueteja un dolor que identifiques de seguida, l’hagis viscut o no. I això mateix, un fet dramàtic que té conseqüències funestes, ja regeix tirànicament la història a partir d’aquest moment.

Ja era a Vilafranca després d’haver-me empolsat les sabatilles de mala manera. Llavors un home negre se’m va adreçar i va preguntar-me una cosa que no vaig saber interpretar. El seu castellà era tan precari (de català, ni pensaments, esclar!) com ho pugui ser el meu èuscar. Només vaig saber identificar la prosòdia de pregunta quan em va dir: “¿Ilisia?” Jo vaig repetir: “¿Ilisia?”, però, tot i que també es tractava d’una pregunta, era del tot diferent a la que feia ell. Ell devia preguntar per un lloc qualsevol –¿una botiga, una illa mediterrània, un complex industrial?–, i jo ho feia per allò que ell demanava i que no havia entès ni poc ni molt. Llavors l’home va dir: “Ilisia, ilisia”, com si fos la cosa més clara del món, i va dibuixar-se, amb l’índex de la mà dreta, una mena de creu damunt l’avantbraç esquerre. Jo devia fer cara d’estaquirot, perquè ell, amb un aire lleugerament ofès, va afegir-hi: “Tú no religión?”, a la qual cosa vaig replicar que jo era un home poc creient –i no gens crèdul– que vivia sense cap religió coneguda, més enllà de la religió poètica, que també és una forma de transcendència relligadora de les coses de l’ànima amb les del cosmos. Dit això, l’home se’n va anar, no sense fer una mena d’odiós somriure de suficiència, com volent dir: “Ets un desgraciat! ¿Com pots viure sense religió?” Va ser quan vaig entendre què havia volgut dir: “Església”. ¿Per què en devia voler trobar una, però?