Les mans i la llum

Havia quedat amb el filòsof per entrevistar-lo per a un diari. Jo duia la seva obra profusament anotada. A casa, hi ha centenars de llibres les pàgines de cortesia dels quals són plenes de llapis. Aquesta és la mostra més patent del diàleg que he mantingut, al llarg de més de tres dècades, amb els llibres: totes les anotacions que hi he deixat, i que he mirat de fer sempre amb bona lletra. (Per cert, diem fer bona lletra, però també caldria dir fer bon número: bé que als marges abunden les paraules, hi ha també tots aquells números que remeten a una pàgina. Per això, miro de dibuixar-los igualment amb gràcia i intel·ligibilitat.)

Va arribar la fotògrafa, una jove que vestia texans i una camisa negra. S’adreçava al filòsof tutejant-lo: “Posa’t aquí, no, així no, encarat al balcó”. Era un balcó petit, que s’obria al carrer barceloní del Consell de Cent. “Ara, sisplau, fes alguna cosa amb les mans.” El filòsof va dubtar: ves què podia fer, amb les mans. Que, tal com estava, assegut darrere la taula del seu estudi, les seves mans sempre les recordava teclejant al portàtil o girant fulls d’un llibre. “Així, així, no et moguis, sisplau”. I llavors es va sentir el raig del disparar de la càmera –un d’aquells aparells tan professionals als quals l’usuari va afegint peces com rodets negres perquè les fotos, agusant l’objectiu, mirin d’aprofundir l’ànima d’una persona o l’esperit d’un lloc–.

El que m’interessa és la llum i les mans, havia dit la fotògrafa en avaluar el lloc on emmarcaria la foto. D’aquí a uns dies, l’entrevista sortirà publicada al diari. I jo, que soc força llec en matèria de retrat fotogràfic, admiraré la imatge del pensador davant la taca de llum d’un balcó obert, una llum una mica somorta, no gens cremosa, perquè el dia era ensopit, velat per núvols. Els entesos, però, potser valoraran l’escaiença d’aquella llum que contorneja el cos menut, delicat, de l’autor. I, més que no pas encantar-se en el guspireig dels seus ullets curiosos, segur que es fixaran en l’expressivitat de les mans, en la latència d’un moviment que, en teclejar a l’ordinador o fullejar un llibre, dona la justa mesura de l’estada del filòsof en aquest món.