CaixaBankia i les seves alternatives

Que lluny que queda per a molts de nosaltres el model de negoci (i els valors) d’aquella Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, La Caixa, amb la seva reconeguda estrella de Miró, i que segurament per a molts dels lectors que ja tenim una certa edat, recordarem amb certa nostàlgia com ens obrien la nostra primera llibreta d’estalvis infantil, acompanyada d’algun obsequi, per goig de l’infant i tranquil·litat dels pares estalviadors. Eren èpoques que identificàvem l’entitat amb un model de negoci orientat als estalvis de la família, en el finançament d’aquestes i de les petites i mitjanes empreses (pimes) del seu entorn, propera a les persones, en especial a la gent gran, i per a molts catalans i catalanes com una entitat que transmetia una imatge de fortalesa econòmica del nostre país, vaixell insígnia del poder econòmic català en digna competència amb altres entitats bancàries de l’Estat espanyol. Per la seva naturalesa jurídica, com qualsevol altra caixa d’estalvis, era una entitat sense afany de lucre, obligada a destinar o reinvertir els seus excedents o beneficis a fer obra social, per fomentar l’estalvi entre les classes més desfavorides i lluitant contra l’exclusió social. És evident que els temps (financers) han canviat, i La Caixa, arran de la profunda reestructuració bancària del 2008, va fer un gir en el seu model de negoci, allunyada dels principis i valors pels quals va ser fundada, abandonant la seva línia més social – malgrat que manté la seva obra social a través de la seva Fundació– fins a arribar a transformar-se en un banc; CaixaBank. Ja no és una caixa d’estalvis, com tampoc es pot dir que sigui catalana, ja que la seva estrella ara mira cap a terres valencianes. La nova entitat vol jugar a les lligues majors, i fa pocs dies anunciava que està en tràmits de fusionar-se amb una altra entitat bancària; Bankia. Deia Francesc Cabana, el principal historiador de l’economia i les finances catalanes, sobre la qüestió, que la possible fusió de CaixaBank amb Bankia “és una mala notícia”, tant per a la política com per a la societat i l’economia catalanes, i concloïa que després de la desaparició de les deu caixes d’estalvis que hi havia a Catalunya, la possible fusió de CaixaBank amb Bankia “és la fi del sistema financer català”. Finalment, apuntava que “un govern autonòmic sense suport financer al darrere no pot fer res” i que “és un cop brutal, no només al procés independentista, també a l’economia catalana” (font: www.ara.cat).

Si l’operació s’acaba fent, no serà una fusió en si, entenc que el més correcte fora parlar de fusió per absorció, ja que CaixaBank triplica Bankia en volum de capitalització borsària. L’entitat sembla que aportaria una capitalització borsària del 77% i Bankia del 23%. Aquesta operació, si fructifica, tindrà un gran beneficiat: l’Estat espanyol (FROB), que reduiria la seva participació en el capital de Bankia (ara un 62%), en un 14% amb la nova entitat fusionada. Compliria així amb un dels requeriments que li fan des de fa anys el Banc Central Europeu: que es desprengui de les accions que posseeixi en societats bancàries, i més si són entitats deficitàries. Allunyarà així els recels de l’Europa neoliberal temorosa que acabés sent Bankia un banc públic, com alguns desitjaven. I molts de nosaltres pensarem a qui demanarem la devolució dels més de 20.000 milions d’euros que es van injectar a Bankia des de les arques públiques i que vuit anys després no s’han recuperat.

Bankia ja no acabarà sent un banc públic i començarà la fase de la fusió, on les primeres víctimes seran en un doble sentit, per un costat (intern), els empleats de les entitats que tornaran a estar sotmesos novament als canvis de qualsevol índole (informàtics, organitzatius, etc.) amb la tensió de si mantindran o no el seu lloc de treball, ja que és innegable que hi haurà una retallada de personal; i per un altre costat (extern), les altres víctimes serem els consumidors i usuaris, no només d’aquestes entitats, sinó de tot el sistema financer de l’estat, a conseqüència de veure reduïda la competitivitat en el sector, ja que s’encariran els productes i serveis que ofereixen les entitats (interessos, comissions, etc.), i més quan des de les institucions bancàries espanyoles, amb el suport del Govern central, es dificulta l’accés a altres entitats bancàries europees. Amb aquesta fusió i altres que vindran s’acabarà consolidant un oligopoli bancari, en seriós perjudici dels drets dels consumidors, que veuran limitada l’oferta i competència.

I és aquí on vull obrir una finestra cap a un model bancari, ja existent però poc reconegut, més centrat en les persones –com aquella La Caixa tan llunyana– amb un component més social, ètic i solidari. Parlo del cooperativisme bancari. Desaparegudes les caixes d’estalvi, amb la seva reconversió en bancs, arran de la crisi econòmica i financera del 2007, el seu espai ha vingut a ocupar-lo la banca cooperativa o les cooperatives de crèdit, que no es van deixar arrossegar per la recessió de llavors, no van rebre cap ajuda pública i han demostrat ser un model de resiliència.

No és la meva intenció fer publicitat del cooperativismes bancari –malgrat que sóc un ferm defensor del cooperativisme i de l’economia social i solidària– ni parlar bé d’una o de totes les cooperatives de crèdit existents, ni provocar un èxode de clients de la banca tradicional a la cooperativa, ni tan sols d’elogiar el seu model, ja que com a entitats financeres, també obtenen els seus beneficis del cobrament de comissions i interessos dels seus clients, al prestar serveis i oferir productes molt similars als de la banca tradicional. No obstant, sí que vull fer èmfasi que hi ha una alternativa a aquesta banca tradicional, de contingut més social, enfocada en les persones i a les empreses de proximitat, prioritzant el desenvolupament econòmic i social del territori on té presència, i és una peça clau per finançar el teixit productiu local, més lleial als principis i valors que demana la societat. No obstant això, només el 6 per cent de la quota del mercat bancari espanyol està en mans de cooperatives.

Atès això, faig una crida a les nostres administracions públiques, locals i supramunicipals perquè abans de contractar un producte o un servei bancari, o demanar finançament, o abans de formalitzar qualsevol altre tipus de relació bancària, examinin quins són els principis i valors que transmet aquella entitat bancària a la qual s’adrecen del seu caràcter social.