Catalunya: un projecte col·lectiu de llibertat

Els referents simbòlics que desperten més adhesions, a banda de les llengües o les banderes, són les commemoracions històriques. És a dir, el record d’una antiguitat que uneix les persones a un passat, que evidencia una continuïtat en el temps i contribueix a la preservació del jo col·lectiu. Malgrat la globalització i el cosmopolitisme emergent, els vincles locals i els nacionals són importantíssims per a les societats, per això és que les nacions evoquen alguns trets que les fan especials i diferents de les altres i d’aquí, també, la importància de la Diada Nacional de Catalunya, ja que no hi ha identitat sense memòria col·lectiva.

L’entrada de les tropes borbòniques en terres catalanes començà, realment, l’any 1707, amb el setge de Lleida i acabà el 1715, amb la capitulació de la Ciutat de Mallorca, l’últim bastió de la Corona catalanoaragonesa. La ciutat de Lleida, i amb ella tots els seus pobles i comarques, sofrí l’oprobi i la vexació sistèmica, simbolitzada en l’ultratge al seu símbol més preuadament elevat, la seva catedral, la Seu vella, convertida en caserna militar. Aquest fet donà pas a un llarg període de destrucció, assassinats, saqueigs i persecucions arreu del país, fet que significà la desaparició de les estructures independents que, malgrat la unió dinàstica del segle XV, s’havien conservat fins aleshores, i la genuflexió als esquemes absolutistes de la monarquia borbònica, amb la implantació, al Principat i als regnes de Mallorca i València, dels decrets de Nova Planta, resumits en aquella celebèrrima sentència del fiscal del Consejo de Castilla: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”

És evident que el patriotisme català de l’època contemporània –com observa Josep Termes a la seva Història del catalanisme fins al 1923– no és fill directe ni un perllongament del patriotisme de l’època moderna, però l’imaginari patriòtic català contemporani no s’entendria sense recórrer, precisament, als esdeveniments de 1640 i, encara més, als del 1714.

Malgrat que ens trobem en una Diada atípica, motivada per les imposicions d’una pandèmia que no s’atura i que somou el curs normal de la societat, una commemoració com aquesta continua aflorant en el poble de Catalunya un ambivalent sentiment de continuïtat amb el passat i de projecció envers el futur. Perquè cada onze de setembre que commemorem reivindiquem un país, un model de societat i els fonaments sobre els quals s’assenta un projecte col·lectiu de llibertat que en ple segle XXI ha portat els nostres representants polítics, civils i ciutadans a la presó, l’exili i la persecució.

Els dos elements principals de la nació, segons Renan, són el passat compartit i la voluntat de fer junts grans empreses. Doncs bé, aquell fatídic 11 de setembre del 1714 que avui recordem és el passat compartit al qual no renunciarem mai; mentre que la voluntat de fer junts grans empreses passa pel desig continuat del poble de Catalunya a esdevenir un país lliure en forma de república. I perquè la derrota del 1714 i el triomf de l’absolutisme borbònic va posar fi a l’estat català, però no a la nació catalana. “Catalunya ha de continuar lluitant aferrissadament –com deia Víctor Torres– en defensa de la pau i a favor de tots els pobles que volen recuperar o conquerir llur independència”..Paraules que avui, l’onze de setembre de l’any 2020, continuen sent tan vigents com quan van ser dites.