Matar el temps

M’agrada molt fer servir frases fetes, adagis, dites. Si un professor critica el menfotisme d’un alumne, un servidor, que coneix la problemàtica de l’alumne en qüestió –a l’ensenyament tot és problemàtica–, respon: “Ja pots xiular, si l’ase no vol beure.” Quan algú m’explica un sopar de duro, jo, en comptes de rebatre les seves idees, li engalto que “té molta terra a l’Havana”, o bé, si vull enllestir-ho aviat, hi afegeixo que “ara li fan el mànec”. Si un vell ja no toca quarts ni hores, a mi em sembla més commiseratiu apuntar que “fa catúfols” o bé que “no en tira cap a la borrassa” que no pas resoldre que l’home té un problema de senilitat.

Però, entre la rica fraseologia popular que, a desgrat de TV3 i d’altres plataformes d’anivellament lingüístic, encara tresoreja la nostra llengua, hi ha un parell de maneres de dir contra les quals el meu ànim es revolta permanentment. Totes dues tenen a veure amb el temps. La primera és “qui dia passa, any empeny”. ¿Què n’hauria dit, Nietzsche? Hi posaria la mà al foc: el creador del superhome i defensor a ultrança d’una voluntat que no s’ha de sotmetre a res hi hauria reaccionat aïradament. És l’expressió de la resignació, de la renúncia (potser només excusable quan algú està pendent dels efectes d’un tractament mèdic). En això s’assembla a aquella altra que diu “que Déu hi faci més que nosaltres”. O a “pobrets, però alegrets!” En canvi, resulta miserable quan algú l’aplica a una relació amorosa que no va bé –que va fatal, de fet–, però, “ves, qui dia passa, any empeny”. L’altra expressió, que encara em remou més la sang, és “matar el temps”. Si la primera és reflex d’una certa covardia, aquesta segona és el correlat d’un esperit que l’autor de L’Anticrist hauria reputat com a malalt. El temps no l’hem de matar, ni l’hem de fer empènyer. N’hem de tenir sempre cura com si fos un nadó, un nadó de salut precària que requereix totes les nostres atencions. ¿Què més tenim, sinó temps? “Som el temps que ens queda”, va dir el poeta Caballero Bonald, i jo no hi puc estar més d’acord. Matar el temps és propi de gent de sostre baix, d’ànimes de càntir. D’avorrits de la vida. Vivifiquem-lo, més aviat, el temps. Protegim-lo.