“L'Atenció Primària està patint més que mai”

Des de fa uns mesos la nostra societat viu en una realitat alternativa generada per la pandèmia del coronavirus. Una situació que a tots ens ha agafat per sorpresa i ens ha obligat a improvisar i saltar obstacles, posant a prova la nostra resiliència i la nostra capacitat de reacció davant dels canvis que dia a dia ens hem anat trobant.

Aquesta realitat es pot dividir en tants milions de petites realitats com habitants té aquest món, però jo només us podria parlar de la meua com a metge de família a dia d’avui.

Un metge de família, que com qualsevol altre s’ha vist obligat a adaptar-se i donar el 300% de si mateix per poder satisfer tots els requeriments i donar sortida a les necessitats del seu dia a dia i, sobretot, dels seus pacients. Han estat mesos molt durs per als sanitaris (i no fa falta recordar que per a tothom), en els quals ens hem buidat físicament i, sobretot, emocionalment, en els quals hem patit des de la consulta i des de casa pels nostres pacients que tenien símptomes i posteriorment diagnòstic de Covid-19, així com pels pacients crònics que de forma inevitable havíem de mirar de reüll perquè les necessitats en aquells moments eren altres (això no volia dir que no els tinguéssim presents).

Mesos en els quals després del sentiment de satisfacció i sorpresa alhora per uns aplaudiments en reconeixement al nostre treball –que d’altra banda portem fent tota la nostra carrera professional i que faríem amb la mateixa qualitat encara que les condicions fossin més propícies– van arribar moments en què aquells agraïments es van convertir en recriminacions i acusacions cap als sanitaris a l’allargar-se aquesta situació sense ni tan sols deixar-nos recuperar, ja no només a nivell laboral, sinó fins i tot social. I no puc dir que no entengui els usuaris de la sanitat pública i el seu sentiment de solitud. Senzillament ningú, ni ells ni nosaltres, estàvem preparats per al que havia passat.

De sobte, d’un dia per l’altre, sembla que els metges de família i l’Atenció Primària vam passar a ser l’enemic a combatre.

Crec que parlo en nom de tots els metges de família que conec i possiblement dels que no conec, si dic que l’Atenció Primària està patint més que mai i que la situació s’està fent més que insostenible i més encara si acaba durant molt més. Però això no és nou, ve des de fa molt i la Covid-19 només ha fet que siguin més visibles les carències.

Estem esgotats i molt preocupats. Però no només perquè no tenim els recursos mínims i necessaris que ens permetin dur a terme una tasca de qualitat o perquè necessitem reorientar les necessitats de les tasques realitzades en consulta, com tota la burocràcia que s’ha convertit en la major part del nostre dia a dia (receptes electròniques, baixes laborals, informes, certificats...), sinó perquè tot això acaba repercutint en el pacient, que necessita ser atès, escoltat o valorat, explorat, diagnosticat i tractat amb qualitat, i no en els pocs minuts que ens deixen la resta de tasques.

Què em diríeu si us dic que alguns dies no agafo el fonendoscopi més de tres o quatre vegades durant tota la jornada? Doncs això passa. I passa perquè als metges de família se’ls ha empassat el monstre de la paperassa i la burocràcia. Aquest monstre a més fa que en ocasions no tinguem temps ni de mirar a la cara el pacient, ja que hem de registrar totes les dades del que li succeeix al software informàtic que ens “ajuda”. Per acabar-ho d’adobar, estem en un sistema en el qual el millor metge és el que millor “registra” i no el que més mira a la cara i escolta el pacient. I això, juntament amb la desesperació i impotència que sentim per no poder fer millor el nostre treball, ens genera una situació d’estrès constant que s’està allargant massa i no portarà res de bo a molts professionals sanitaris. Si us he d’explicar una mica més en detall el nostre dia a dia, podria començar dient que el meu en aquests mesos comença ja la tarda anterior, quan em pregunto amb cert neguit i incomoditat com m’anirà l’endemà i què em trobaré que pugui desequilibrar de nou la balança. Sí que és cert que avui dia no tenim agendes de més de 100 atencions a pacients com en el pitjor moment de la pandèmia, però continuem realitzant el doble de treball que abans.

A l’arribar cada matí a la consulta ens trobem que alguns companys no poden realitzar la seua tasca de forma normal perquè han de dedicar la jornada a atendre els pacients que presenten simptomatologia Covid-19, cosa que implica que han de portar tot el matí els equips de protecció individual i mantenir-se en el “circuit brut” del CAP sense encomanar les zones considerades netes.

Sembla fàcil, però no ho és si volem ser estrictes i no provocar més contagis dels que hi ha (encara hi ha gent que es pregunta per a què serveixen els mòduls inflables que s’han instal·lat per la ciutat, inventant teories conspiranoiques que més val ni intentar desmuntar, només per no entrar en bucles de discussions interminables). Els que tenim la “sort” de poder fer la nostra consulta, a l’arribar al CAP ens trobem amb múltiples visites telefòniques per fer durant tota la jornada.

Hem arribat a escoltar que “visitar per telèfon” no és treballar i que als CAP no fem res últimament. Puc assegurar que una valoració telefònica requereix una destresa i un ull clínic encara més important, ja que s’ha de decidir si aquestes visites són subsidiàries d’una atenció més a fons de forma presencial o si només necessita un tractament informat telemàticament, amb el qual realitzem una prescripció que va directa a la farmàcia, on el pacient l’haurà de recollir, tot per evitar que prengui contacte amb possibles fonts de contagi com pot ser entrar dins del seu CAP. A més, s’ha de tenir en compte que molts d’aquests pacients visitats telefònicament no són localitzats immediatament, per la qual cosa de vegades cal trucar dos o tres vegades abans de poder parlar amb ells, restant encara més temps a altres tasques.

Finalment, una vegada valorat aquest pacient, si es decideix que ha de ser vist de forma presencial, se’l cita durant el matí, sempre distanciat en temps i espai suficients d’altres pacients perquè es creuin al menys possible a la sala d’espera. A tot això, cal afegir la gestió de les consultes que arriben de forma virtual (llegeix, revisa, valora, respon i adjunta documents via telemàtica) i que s’han de respondre dins de l’aplicació La Meva Salut, i les atencions a domicili que es decideixen una vegada valorat el pacient telefònicament.

Total, que en un tres i no res s’acaba la nostra jornada laboral sense haver tingut temps pràcticament ni d’aixecar-te a fer les nostres necessitats. Traiem la mirada del monitor del nostre amic ordinador havent sumat un volum de més de cinquanta atencions entre virtuals i presencials i tornem a casa amb pensaments de dubte i contrarietat de si realment hem fet tot el que avui s’esperava de nosaltres, de si els nostres pacients avui s’han sentit avalats o si cap d’ells no patirà algun problema que li farà anar al servei d’urgències malgrat haver fet el que consideràvem millor per a la seua salut.

Ah! I m’oblidava que d’altra banda fa tot just unes setmanes que s’han tornat a obrir aquelles altres tasques que han estat mesos tancades i que formen part de la cartera de serveis d’Atenció Primària, com poden ser la realització d’ecografies, la cirurgia menor, les infiltracions... Anem sumant responsabilitats i entre tots hem de fer que això funcioni.

L’Atenció Primària som tots, tots hem de ser el puntal d’aquesta sanitat pública, tant els professionals com els usuaris, i perquè funcioni com tots desitgem hem de posar de part nostra. Fer un ús responsable dels serveis d’Atenció Primària és essencial per al bon funcionament d’aquesta, i entre tots hem d’exigir els recursos necessaris perquè continuï sent el pilar essencial de la nostra sanitat pública. Continuem treballant per la seua salut. Ens acompanyeu?