Mesures per a protegir tothom

A Lleida hi ha 150 municipis que tenen un risc de rebrot zero, baix o molt baix, i que demanen a la Generalitat un tracte diferencial amb aquells que tenen els índexs disparats. El Govern els respon.

La situació epidemiològica no és gens bona. És greu. El creixement dels contagis és gairebé exponencial. S’escampa ràpidament, amb taxes de transmissió, les Rt, molt superiors a 1 en moltes comarques de Ponent. L’índex de rebrot és altíssim, per sobre de 200 tant a la regió de l’Alt Pirineu-Aran com a la de Lleida.

El criteri principal ha de ser, doncs, aturar la mobilitat i disminuir radicalment la possibilitat de contagiar la malaltia i resultar-ne contagiat. I això és d’aplicació a tot el país i en totes les circumstàncies, tinguin o no els municipis altes taxes d’incidència de Covid.

Les mesures preses tenen també una voluntat d’anticipació. Millor prendre mesures quan la situació epidemiològica no és encara extrema –és fins i tot bona en algunes contrades del país– i no esperar fins que una altíssima i descontrolada taxa d’incidència les faci inevitables, molt més doloroses, i amb costos personals i socials molt alts. Millor prevenir que no pas curar.

Per altra banda, la mobilitat interterritorial és considerable i els contagis es poden produir en qualsevol lloc, independentment de l’estat epidemiològic particular d’un territori. Els municipis no estan aïllats els uns dels altres, no són compartiments estancs. La població dels llocs amb poca incidència de Covid també ha ser protegida per evitar que s’iniciïn cadenes de transmissió, molt complicades d’aturar en el context actual.

La situació en els dispositius de Salut, Atenció Primària i hospitals demana que es contingui la progressió de la pandèmia amb urgència i radicalitat. Convé molt que l’Atenció Primària pugui identificar cada brot nou i rastrejar les persones infectades tan aviat com sigui possible. Altes taxes d’incidència de Covid es tradueixen en ingressos hospitalaris més aviat que tard. I els ingressos acaben suposant empitjorament de pronòstics i, per tant, agreujament de la salut dels afectats i ocupació de llits d’UCI.

El sistema sanitari no és només per atendre els malalts de coronavirus. Hi ha moltes altres persones amb patologies no-Covid que també han de ser ateses (problemes coronaris, ictus, càncers, problemes digestius...) i hi tenen tot el dret, visquin o no en àrees amb molta incidència de Covid. Saturar de malalts de Covid-19 les plantes dels hospitals i les UCI suposaria aturar intervencions necessàries en altres patologies o deixar d’atendre-les adequadament, amb perjudici per als qui les pateixen.

Les mesures han de ser equilibrades i s’han d’adoptar compromisos. Cert. Però també hi ha prioritats. Escau prioritzar l’escola, els centres de salut, les residències de gent gran; que vol dir prioritzar l’educació, la salut pública i els més vulnerables, sense perdre de vista altres sectors que també mereixen protecció, sens dubte, que reben malauradament un impacte molt fort –ha de ser reconeguda la seva aportació al bé comú– i que requereixen mesures compensatòries en allò que es pugui, rellevants en qualsevol cas.

Per aturar la pandèmia ens necessitem totes i tots. Sigui on sigui el nostre lloc de residència, siguin quines siguin les nostres circumstàncies particulars. Cal reduir la mobilitat, romandre a casa sempre que es pugui, conviure dins els nostres grups bombolla, fer ús de la mascareta permanentment, guardar la distància social, tenir cura de la neteja de mans i vetllar per la ventilació dels espais interiors.

Així doncs, si ho fem d’aquesta manera, les mesures seran de durada més curta, evitarem que calgui prendre mesures més dràstiques o de durada indefinida i la salut de tots nosaltres serà més bona. Sense salut pública, l’economia tampoc no pot funcionar plenament. La salut, la primera prioritat.